(Continuació del relat: La Llegenda de Tuscis)
I. Pròleg: La veu sota les pedres
En un vespre de tramuntana, a l’ombra del túmul esglaonat del Llevant, Iserna —arqueòloga i filòloga— escolta el vent com si fos una llengua antiga. Sap que aquell lloc, arrasat per segles de conreu, és més vell que la memòria humana.
A les seves notes hi apareix una coincidència inquietant: les coordenades del jaciment coincideixen amb les descripcions del poema de Costa i Llobera. Potser La deixa del geni grec no fou una invenció, sinó l’eco d’una tradició preliterària que el poeta recollí del mateix paisatge que evocà amb la música dels seus versos. Un text que parlava d’una profetessa, Nuredduna, d’un temps anterior al temps, capaç d’escoltar la veu dels déus en la pedra i en el mar.
Iserna sabia —o pressentia— que aquell poema no era només una invenció romàntica. Era una clau. Un ressò d’un món antic, potser anterior a Roma, potser anterior fins i tot al bronze. Un món on la pedra respirava i els homes orientaven els seus túmuls seguint la trajectòria del sol com si fos la d’un déu viu.
Va arribar al puig del llevant, on la memòria popular encara parlava de “la tomba de la reina” i d’un “temple del sol”. Davant seu s’estenia una piràmide de cunya, de pedra tosca i ombres fondes, orientada cap al sud-oest, allà on el sol apareixia en els dies més llargs. El seu extrem estret semblava voler fitar l’horitzó, com si el monument fos un ull obert al pas del temps.
Vista superior general, inferior recreació procés constructiu
Al voltant, entre altes alzines, les restes d’un túmul esglaonat d’us cerimonial o commemoratiu de planta quadrangular emergien de la terra com una gegantina taula ofegada en segles de pols. Iserna recordà les paraules de Nuredduna al poema:
“Jo sóc la veu que surt de la roca. Jo guard la memòria del que fóreu.”
Va comprendre aleshores que aquell lloc no era només un sepulcre ni un poblat. Era un palimpsest de civilitzacions. Un punt on el món megalític, el talaiòtic i el clàssic es tocaven, com tres cercles que coincideixen un instant en el mapa del temps.
Entre els vestigis trobà també pedres polidores —els melons—, arrodonides i planes per una cara. Les acaricià i hi notà un tremolor, com si encara conservassin la vibració dels cops antics. No eren simples eines: eren instruments de memòria, polint no sols la pedra, sinó la frontera entre el món visible i l’invisible.
A uns metres, maclat a estructures agràries actuals, descobrí el santuari orientat nord-sud. Tenia forma de ferradura, com els temples minoics o els espais oraculars del Mediterrani antic. Potser era aquí on els antics havien escoltat la veu dels déus, potser aquí Nuredduna havia parlat per darrera vegada, abans que el silenci del ferro i la raó romana ho cobrissin tot.
Vista aèria Santuari talaiòtic de Torre d'en Galmés, amb el talaiot en segon plà. (Menorca)
Més avall, entre restes de navetes geminades i murs rectangulars d’antics parcel·laris agraris, Iserna veié el traçat d’una possible ciutat. Els seus murs seguien un patró ortogonal hipodàmic, i prop d’un canal de pedra, la pendent portava l’aigua del puig fins al recinte que contenia les navetes. Era una enginyeria massa precisa per a ser només talaiòtica. Potser —pensà— era la Tuscis que Plini el Vell havia mencionat i que ningú no havia trobat mai. Una ciutat romana nascuda sobre el cor d’un santuari solar.
El dia començava a decaure i, quan el sol tocà l’extrem de la piràmide, una llum rogent il·luminà el túmul i el santuari alhora. Iserna, dreta sobre la terra que havia estat ciutat, santuari i necròpolis, tancà els ulls. En aquell instant, va sentir la veu que venia del fons del temps —suau, antiga, plena de mar—:
“El que cerca amb la raó, troba amb l’ànima.
El que excava la pedra, desvetlla la memòria.
Jo som la que fou Nuredduna, i tu ets la que ho recordes.”
Quan obrí els ulls, la llum s’havia apagat, però tot li semblà més clar. Aquell conjunt, aquell puig i aquell sistema d’aigua, no eren ruïnes disperses. Eren el cor d’un calendari de pedra, una arquitectura que havia servit per mesurar el temps, ordenar el cel i fundar la primera ciutat del llevant de Mallorca.
Iserna comprengué aleshores el sentit últim de la seva recerca: no es tractava de trobar la ciutat perduda, sinó de reconèixer la continuïtat entre el mite i la raó. Dins aquella terra, el geni grec i el sol talaiòtic, la veu de Nuredduna i la mirada científica, eren una mateixa cosa: la memòria persistent de la llum.
Capítol III — El calendari de la llum (coneixement simbòlic, geomètric i astronòmic)
El silenci del capvespre persistia encara quan Iserna va tornar al puig. Duia una llibreta nova, compassos, un nivell òptic i una idea: comprovar si la disposició dels monuments seguia alguna geometria oculta.
Quan el primer raig de sol va emergir per la línia del mar, la seva llum es va projectar exactament per damunt de l’extrem estret de la piràmide de cunya, i travessà en diagonal la superfície del túmul esglaonat. Iserna prengué nota de l’angle: 58 graus.
A la seva ment s’hi obrí un record d’estudis antics —les orientacions dels dòlmens atlàntics, dels temples minoics, dels recintes egeus—: tots ells parlaven el mateix llenguatge del sol i del temps.
Vista frontal del Sepulcre megalític de Ca na Costa (Formentera)
Va dibuixar al quadern el pla del conjunt: la piràmide allargada, el túmul quadrangular, i el santuari de ferradura orientat al nord-sud. Quan uní els punts principals, el traçat resultant fou sorprenent: un triangle equilàter perfectament inscrit dins el suau pendent natural del terreny.
Aquella forma —el símbol primordial de l’equilibri entre cel, terra i horitzó— apareixia ara com la clau de tot el conjunt.
“Tot era geometria abans de ser pedra”, xiuxiuejà la veu de Nuredduna, que semblava venir del vent.
Vista de l’escultura de Nuredduna emergint de la pedra.
“El triangle és la llavor del món, la unitat entre els tres temps: el que fou, el que és, i el que serà.”
Iserna traçà sobre el plànol línies secundàries: les diagonals, els eixos dels monuments. Descobrí que la piràmide de cunya apuntava al solstici d’hivern, mentre que el santuari de ferradura s’alineava amb el pas solar al migdia, i el túmul esglaonat marcava, per ombra, l’inici de la primavera.
El conjunt —comprengué— funcionava com un observatori solar primitiu, o potser com un calendari de pedra, capaç de determinar el cicle agrari i les festivitats rituals.
Però hi havia més. Els murets que canalitzaven l’aigua des del puig traçaven arcs que, vistos des de l’aire, completaven la figura d’un hexàgon irregular, com si el territori s’hagués construït seguint una xarxa hexagonal antiga, com les que descrivien els savis d’Alexandria i els sacerdots de Menfis sorgida de l’observació de la natura.
Les matemàtiques de les abelles; la forma que ocupa menys espai i espontàniament emergeix l’hexàgon.
Iserna sospità que els constructors havien conegut una unitat de mesura que contenia el metre —potser la iarda megalítica o un antic actus agrari— i que havien relacionat les distàncies amb el moviment del sol i la lluna i el sistema decimal i sexagesimal implícits en els seus periodes de rotació i/o traslació.
Interpretació geomètrica de l’estructura territorial clàssica: ULRIX, Florent, “Recherchessur la méthode de traçage des routes romaines”, a: revista Latomus 22 (1963), S. 157–180.
De sobte tot semblà adquirir un sentit simbòlic:
- la piràmide de cunya com a lloc del naixement i del retorn del sol;
- el túmul quadrangular com a muntanya sagrada, símbol de l’ordre i la permanència;
- el santuari de ferradura com a espai del ritu i la paraula;
- i el recinte rectangular hipodàmic com a prefiguració de la ciutat racional romana, nascuda sobre la memòria d’un culte solar mil·lenari.
“Veus, Iserna?”, digué la veu de Nuredduna dins la seva ment.
“Quan els homes oblidaren les estrelles, nasqué la pedra.
I quan oblidaren la pedra, nasqué la ciutat.
Però sota cada mur, encara batega el cercle antic.”
El sol ascendia lentament. A cada moviment de la llum, les ombres dels monuments es desplaçaven com agulles sobre un rellotge immens. L’aire semblava dens d’una presència invisible, com si tot el paisatge respiràs a un ritme secret.
Iserna comprengué que aquell lloc no era una ruïna sinó un instrument viu: una màquina sagrada per mesurar el temps i recordar el seu ordre còsmic. La seva ment científica volia calcular angles i proporcions, però el seu cor —guiat per la veu de Nuredduna— entenia que el coneixement antic no s’havia perdut; simplement, dormia sota els conreus.
Puig amb el sistema hidràulic a base de murets concèntric captadors d’aigua. Al cap cucurull la cabana d’Iserna.
Quan s’allunyà del puig, una última frase li ressonà al pensament, clara com si la digués la mateixa terra:
“No cerquis la ciutat perduda, Iserna.
La ciutat és aquí, dins la llum que passa cada dia per damunt d’aquestes pedres.
Nosaltres som el que recorda la forma.”
Capítol IV — Les paraules de la pedra (vincle entre el món mític i la ciutat romana desapareguda)
Durant setmanes, Iserna va tornar cada dia al jaciment. Dormia en una petita cabana sobre el puig, i s’alçava amb les primeres llums per continuar els mesuraments.
El silenci de la plana llevantina li semblava cada vegada menys buit: sentia com si, sota el soroll dels insectes, hi hagués un batec subterrani, una mena de pols rítmic que provenia de la terra mateixa.
Un matí, mentre revisava una de les parets del recinte rectangular, va trobar una llosa caiguda amb un relleu gairebé esborrat. En netejar-la amb el raspall, s’hi revelaren unes línies incises: un trident envoltat per un cercle, i al costat, unes lletres que amb prou feines reconegué.
Les anotà: TVSCI.
La respiració se li tallà.
El nom que Plini el Vell havia consignat —Tuscis, ciutat romana de Mallorca encara no localitzada— semblava emergir ara, des de la mateixa pols que trepitjava.
“Així que era aquí”, va murmurar.
“Sota aquesta pell de pedra i cereals hi ha la ciutat que buscaven tots, i que mai no es va deixar trobar.”
Va passar dies seguint la pista epigràfica. Sota la llum baixa de la tarda, Iserna va descobrir que el símbol del trident reapareixia en diverses pedres del túmul i del santuari. Però no era un trident marí: en realitat, les tres puntes coincidien amb les direccions sud-oest, nord-est i zenit, els tres vectors del triangle solar.
El signe era, doncs, una marca geomètrica antiga, després reinterpretada pels romans com a emblema urbà.
En els seus quaderns, Iserna anotà:
“Tuscis no és una fundació ex nihilo. És una refundació sobre una ciutat solar preexistent. Els romans no conqueriren, sinó que traduiren i reinterpretaren.”
Però el que més el va intrigar fou un segon fragment de pedra, trobat prop del canal de recollida d’aigua, on hi havia gravat un text incomplet:
“… aquam ducere ab monte per canales lapideos…”
(“… conduir l’aigua des del puig per canals de pedra…”).
Això confirmava que el sistema hidràulic era romà o hel·lenístic, però la seva disposició seguia fidelment les línies geomètriques del conjunt megalític original. Els enginyers, entengué Iserna, no havien destruït el que hi havia: l’havien reinterpretat amb un altre llenguatge.
El vespre d’aquell mateix dia, mentre el sol s’amagava darrere el puig, una boira rogenca cobrí la vall. Iserna restà asseguda damunt la pedra amb la inscripció de TVSCI, i la boira semblà espessir-se fins a dibuixar siluetes de columnes i muralles imaginàries. Llavors, una veu suau i greu —com d’un temps immens— va parlar-li per dins:
“Nosaltres érem els guardians del foc i del mesurament.
Quan els conqueridors arribaren, els oferírem la nostra geometria,
i ells hi bastiren el seu ordre, sense entendre’n la memòria.
Però el sol encara escriu el nostre nom cada dia sobre aquestes pedres.”
Iserna tancà els ulls. En la foscor interior de la seva ment, veié una ciutat impossible: carrers traçats amb precisió pitagòrica, temples que seguien les ombres dels equinoccis, canals d’aigua resplendent com línies de mercuri. Una ciutat viva dins la terra, no desapareguda, sinó adormida sota les arrels del blat i la memòria humana.
Quan despertà, el vent havia escombrat la boira. Però el relleu del trident sobre la llosa semblava brillar amb una llum pròpia.
Va escriure al seu diari:
“Tuscis fou la frontera entre dos mons:
el dels qui mesuraven el temps amb el sol,
i el dels qui el mesuraren amb l’escriptura.
Jo només intento llegir allò que la pedra encara sap.”
Capítol V. El Geni i la Profetessa
Quan Iserna tornà al jaciment, ja sabia que no cercava pedres, sinó memòria. Havia llegit La deixa del geni grec com qui descodifica una inscripció sagrada, i ara cada vers semblava correspondre’s amb una coordenada, amb un gest del paisatge. Es va adonar que el poema ja no era només una recreació literària, sinó un text xifrat que descrivia l’origen mateix del lloc.
“Jo sóc el Geni, que dorm en la runa,
i espero el cant d’aquella verge antiga
que em torni a despertar.”
El geni grec —entengué Iserna— no era un esperit vingut de l’Egeu, sinó la metàfora del saber antic que arribà a Mallorca: el coneixement de la mesura, de la llum i de les proporcions que havien donat forma a les primeres ciutats del món. Era la memòria d’un ordre perdut, el principi d’una geometria sagrada que els pobles megalítics havien traduït en pedra.
Nuredduna, la profetessa del poema, no era una figura mítica separada del lloc, sinó la veu femenina que havia custodiat la tradició —la veu de la Terra mateixa, capaç de reconèixer el sentit del cosmos dins la matèria. Quan Costa i Llobera escrivia que “Nuredduna escolta dins la pedra el cant dels déus”, havia intuït allò que la ciència encara no sabia llegir: que cada bloc, cada orientació, cada alineació solar era una forma de llenguatge.
Iserna, asseguda al peu del túmul esglaonat, mirà com el sol s’enfonsava cap al sud-oest, en l’eix exacte de la tomba allargada. L’ombra de la pedra s’allargava com una agulla sobre la terra, i el vent del vespre li dugué una veu suau, com si sorgís de sota el puig:
—El Geni dorm dins teu. No el busquis entre ruïnes.
Tot quedà en silenci. El cel s’omplí d’un reflex verdós, com si l’aurora boreal —impossible en aquelles latituds— hagués volgut travessar el firmament mediterrani. Iserna recordà el que havia escrit a les seves notes: que les llums polars no eren només vent solar, sinó una dispersió de la llum interior del món, la mateixa que encenia les pedres antigues.
Aleshores comprengué que La deixa del geni grec no parlava d’una tragèdia, sinó d’un llegat: d’una civilització que havia deixat el seu coneixement inscrit en la forma dels temples, en la geometria de les ombres, en la música de les proporcions. Un llegat que havia viatjat per la Mediterrània, des de l’Egeu fins al Llevant mallorquí, on la pedra i el vers s’havien tornat a trobar.
Quan s’aixecà, el vent ja s’havia aturat. Les pedres del recinte rectangular, il·luminades per la darrera llum del dia, semblaven formar un traçat regular, un patró hipodàmic perfecte. Iserna traçà amb la mà l’alineació principal, i de sobte veié com el pla del lloc coincidien amb les estrofes del poema: els temples, els carrers, els pous i els altars no eren més que una ciutat escrita en llengua de llum.
“Mallorca és el record d’una Atlàntida menor,”
anotà. “Un fragment d’un continent simbòlic
que no s’ha enfonsat sota la mar,
sinó dins la nostra memòria.”
Iserna tancà el llibre, deixant una flor seca entre les pàgines —una herba nascuda entre les pedres del túmul. El sol s’havia ponent i la llum, ara, semblava venir de dins la terra.
El Geni dormia, sí, però Nuredduna havia tornat a parlar.
