L’apagada massiva del 28 d’abril de 2025, que va deixar a les fosques tota la Península Ibèrica, ha estat l’excusa perfecta per reobrir el debat sobre el futur energètic d’Espanya. Enmig de la confusió i la manca de transparència sobre les causes reals de la fallada, s’ha intensificat la pressió per frenar el tancament de les centrals nuclears previst per al 2035.

Aquesta narrativa, alimentada per certs sectors polítics i econòmics, pretén presentar l’energia nuclear com l’única garantia de seguretat i estabilitat, tot culpant les renovables de la inestabilitat del sistema. Tanmateix, aquesta visió ignora deliberadament les lliçons del passat i els riscos inherents a l’energia atòmica. Sembla que els desastres de Txernòbil i Fukushima són només contes per a espantar criatures, oblidats en algun racó polsegós de la història. Potser és perquè molts joves ni tan sols han sentit parlar d’aquests incidents, o perquè la memòria col·lectiva té una capacitat sorprenent per esborrar les lliçons més doloroses.

L’11 de març de 2011, el món va presenciar un dels pitjors desastres nuclears de la història: l’accident de la central de Fukushima Daiichi. El que molts no saben és que, més enllà de les zones d’evacuació oficials, la contaminació radioactiva va arribar fins a Tòquio, situada a només 220 km de l’epicentre. Segons investigacions posteriors, una investigació publicada a la revista Scientific Reports va trobar que, el 16 de març de 2011, els nivells de cesi-137 en algunes parts de Tòquio eren aproximadament el 20% dels observats a la ciutat de Fukushima.

Aquesta manca de transparència va evitar un possible èxode massiu de milions de persones, que haurien buscat refugi en altres parts del món davant la por de la radiació. Les conseqüències d’un desplaçament d’aquesta magnitud haurien estat catastròfiques: col·lapse de sistemes sanitaris, tensions polítiques i econòmiques, i una crisi humanitària sense precedents, caiguda irreversible des ingressos per turisme.​

Impacte global d’un èxode massiu des de Tòquio

Tòquio és un nucli central en la producció de components electrònics, automòbils i tecnologia avançada. Un desplaçament massiu hauria interromput greument les cadenes de subministrament internacionals, afectant indústries a tot el món. Després del desastre de 2011, ja es van observar caigudes significatives en la producció industrial japonesa, amb repercussions en països interconnectats a través d’aquestes cadenes de producció. ​Si les autoritats haguessin reconegut públicament l’abast real de la contaminació radioactiva a Tòquio després de l’accident de Fukushima, podrien haver-se vist obligades a ordenar l’evacuació de la ciutat i de la seva àrea metropolitana i resta d’afectades, afectant potencialment més de 41 milions de persones. Aquest desplaçament massiu hauria col·lapsat les infraestructures de transport, provocat una crisi humanitària sense precedents i generat tensions polítiques i econòmiques a nivell global.

La necessitat d’acollir desenes de milions de desplaçats hauria superat la capacitat del Japó, requerint assistència internacional massiva. Aquesta situació hauria generat tensions polítiques i socials tant a nivell nacional com internacional, amb possibles repercussions en les polítiques migratòries i d’asil dels països veïns.​

El desplaçament d’una part significativa de la població japonesa hauria afectat el consum intern, la producció i les exportacions, provocant una recessió econòmica al Japó amb efectes dominó en l’economia mundial. Després del desastre de 2011, el Japó ja va experimentar dèficits comercials rècord i una disminució en la producció industrial.

Una catàstrofe d’aquesta magnitud hauria intensificat el debat mundial sobre l’ús de l’energia nuclear. Després de Fukushima, països com Alemanya van decidir abandonar gradualment l’energia nuclear . Un desastre ampliat hauria accelerat aquesta tendència, amb un augment en la inversió en energies renovables i una revisió de les polítiques energètiques a nivell global.​

L’exposició a nivells elevats de radiació hauria tingut conseqüències greus per a la salut pública, amb un augment potencial de malalties relacionades amb la radiació. A més, la contaminació ambiental hauria afectat ecosistemes marins i terrestres, amb impactes a llarg termini en la biodiversitat i la seguretat alimentària.

Mentrestant, al Pacífic, la situació no era menys alarmant. Es van abocar al mar milions de litres d’aigua contaminada per radioactivitat, afectant greument la fauna marina. Estudis indiquen que organismes com peixos i mariscs van acumular nivells perillosos de radionúclids, posant en risc la salut humana a través de la cadena alimentària . Aquesta contaminació marina, lluny de ser un problema local, es va dispersar per l’oceà, arribant a altres regions i afectant ecosistemes globals.

Davant d’aquestes evidències, és imperatiu qüestionar la narrativa oficial i exigir una gestió energètica responsable. El retorn a l’energia nuclear, presentat com a solució a les crisis energètiques, amaga riscos inacceptables per a tota la població mundial. Cal apostar per fonts renovables, descentralitzades i respectuoses amb el medi ambient, evitant repetir errors del passat que podrien condemnar-nos a un futur distòpic.​

La lliçó de Fukushima és clara: la veritat no pot ser sacrificada en nom de la seguretat aparent. Només amb transparència, responsabilitat i una aposta decidida per les energies netes podrem garantir un futur segur i sostenible per a les generacions vinents.

Mentrestant, les Illes Balears es troben en una cruïlla. Amb una dependència energètica elevada de fonts fòssils i una penetració de renovables encara insuficient i no exemplaritzant, l’arxipèlag veu com es multipliquen els projectes de parcs fotovoltaics en sòl rústic, sovint en zones de gran valor paisatgístic i ambiental, provocant grans impactes ambientals i paisatgístics. Aquesta situació genera tensions entre la necessitat de descarbonitzar l’energia i la preservació del territori.​

És imprescindible una planificació energètica que aposti per un model descentralitzat, basat en l’autoconsum, la generació distribuïda i l’emmagatzematge d’energia, evitant la concentració de grans infraestructures que malmetin el paisatge i el teixit social. Les renovables són el futur, però han de desplegar-se amb criteris de sostenibilitat i respecte pel medi.​

No podem permetre que, sota el pretext orquestrat artificiosament pel govern de garantir el subministrament, es torni a apostar per una energia obsoleta, cara i perillosa, especialment per una comunitat amb monocultiu turístic com la balear. Ni tampoc que la transició energètica es faci a costa dels territoris més fràgils. És hora de posar la vida i el planeta al centre de les decisions.

Conclusió

Un èxode massiu des de Tòquio a causa d’una contaminació radioactiva hauria estat una de les pitjors crisis humanitàries i econòmiques de la història moderna, amb efectes devastadors no només per al Japó sinó per a la comunitat internacional en el seu conjunt.

Aquest escenari, sigui hipotètic o real, posa de manifest la necessitat d’una gestió energètica responsable i transparent. El retorn a l’energia nuclear, presentat com a solució a les crisis energètiques, amaga riscos inacceptables per a tota la població mundial. Cal apostar per fonts renovables, descentralitzades i respectuoses amb el medi ambient, evitant repetir errors del passat que podrien condemnar-nos a un futur menys distòpic del que ens han explicat.​

La lliçons de Txernòbil i Fukushima son clares: la veritat no pot ser sacrificada en nom de la seguretat aparent. Només amb transparència, responsabilitat i una aposta decidida per les energies netes podrem garantir un futur segur i sostenible per a les generacions vinents.​