EPÍLEG

Hi ha silencis que duren segles sense que ningú s’adoni que eren crits.
I hi ha por tant profunda i que dura tant de temps que acaba confonent-se amb llei de submissió.

I. L’arribada d’un objecte que no havia d’existir

Quan els primers observadors amateurs van detectar la trajectòria hiperbòlica de 3I/ATLES, el món científic oficial va reaccionar amb la mateixa indiferència burocràtica amb què havia ignorat Oumuamua o Borisov anys enrere.

Trajectòries “que no encaixen”, variacions de velocitat “sense explicació física clara”, emissions de CO₂ “desproporcionades”, materies orgàniques “processades” sobre la superfície… Tot allò que, en altres temps, hauria incendiat el debat científic, era despatxat amb un somriure fred.

Però aquesta vegada, a diferencia de les prèvies, hi havia un factor nou: no venia només de pas.

La seva trajectòria es modificava lleugera i dicretament, però sempre de manera funcional, com si resseguís punts d’interès: primer Júpiter, després Mart, finalment la Terra. Les agències espacials van publicar informes que atribuïen els canvis a “interaccions gravitacionals menors” assimilables a processos naturals. Alhora, en informes interns classificats —filtrats anys després— es descrivien els moviments com consistentment direccionals i cada vegada més precisos.

Ningú ho admetia públicament, però hi havia una frase que saltava de boca en boca entre els científics no alineats:

“Això no és un visitant espontani. És un reconeixement.”

Punt d’acostament del 3IA/Atles més proper a la terra.

II. El silenci de les agències i la mentida global

Al mateix temps que ATLES s’acostava, es produïa una purga discreta en centres de recerca. Alguns dels físics que qüestionaven les dades oficials van ser apartats, ridiculitzats o directament desacreditats.
Era exactament el que havia passat durant la pandèmia, però ara de forma més subtil:
l’acusació de “conspiranoic” es convertí en l’arma definitiva per destruir carreres senceres.

Assaig previ durant la pandèmia del CoronaVirus COVID-19

Avi Loeb i altres investigadors van denunciar anomalies que no encaixaven amb cap model conegut, basant-se en fets constatats i irrefutablement precisos. Però l’estratègia mediàtica era sempre la mateixa: etiquetar-los, ridiculitzar-los, silenciar-los. I donar una explicació científica natural de tots els comportaments extravagants que desenvolupava aquest enigmàtic cos dia darrera dia.

Tot mentre les agències espacials publicaven comunicats minimitzant l’objecte, gairebé ignorant-lo. Però els documents interns —ara confirmats en filtracions anònimes— descrivien un escenari radicalment diferent:

ATLES seria capturat pel Sol en un període quasi idèntic al de la Terra.
La seva òrbita final quedaria a una distància potencialment perillosa.
Els canvis en la seva velocitat no podien explicar-se només per forces naturals. Malgrat el relat oficial minimitzava les anomalies, tractant-les de compatibles amb comportaments normals d’altres cossos estel·lars examinats.

L’escenari era massa semblant al que alguns havien suggerit dècades abans per a la Lluna:
un cos aparentment natural, però amb massa peculiar, densitat irregular i una captura orbital excessivament idèntica a la de la Terra.

La pregunta, dita sempre en veu baixa, era inevitable:

I si la Lluna també va ser “posada” aquí?. Donç han existit sempre relats antics, als texts sumeris, convertits oportunament en llegendes o rondalles, de que va existir un temps en el qual no hi havia lluna.

No hi ha dubte que la lluna es un sàtelit estravagant i únic al nostre sistema solar, fet que a donat peu a a teories d’una estructura buida i/o d’orgen artificial, el mateix que ara succeeix amb les exepionals anomalies detectades al 3 IA/Atles.

III. El gran gir: la captura orbital i el Pla dels Silenciosos

El desembre de 2025 que ATLES s’acostà a la Terra, pot ser de manera programada, les dades internes de NORAD i ESA van confirmar el que s’havia mantingut amagat durant dies: el planetoide no passaria de llarg. La seva trajectòria es corbava de manera matemàtica, exacta, equilibrada, i inevitable.

No cauria sobre la Terra.
Però tampoc abandonaria el sistema solar.

Quedaria en una resonància orbital exacta amb la Terra.

Seria capturat pel Sol, adoptant una òrbita quasi bessona de la terrestre, amb un punt de pas tan proper que la seva presència seria permanent al cel.

Però això ho sabien només les elits.
I des de feia anys.

El “Pla dels Silenciosos”, com alguns informadors l’anomenaren més tard, consistia en aprofitar l’arribada d’ATLES per activar un protocol global de control social. Un protocol que havia estat esbossat durant la pandèmia i justificat amb nous discursos sobre:

− defensa planetària
− risc biològic d’origen còsmic
− radiacions desconegudes
− micro-partícules actives en cometes

Era perfecte: un perill invisible, impossible de verificar per cap ciutadà. Res millor per ficar la por al cos de la població.

L’escenari ideal per al pànic controlat, i la manipulació total i voluntari el seu sotmetiment.

IV. El segon confinament i la mutació de la societat

Les primeres mesures no van semblar excessives:
tests obligatoris, limitacions de mobilitat en determinades zones, monitoratge constant de la qualitat de l’aire. Quelcom mes lleu fins i tot a l’experimentat prèviament amb la pandèmia que va servir d’assaig primigeni.

Però aviat aparegueren polítiques més agressives:
tractaments “preventius”, teràpies immunitàries experimentals i “escuts biomètrics” implantats —suplementats amb nanodispositius— sota el pretext de protegir la població d’un agent desconegut que ATLES podria contenir.

Alguns, com era previst, es negaren.
Molts altres cediren.
I fialmet per por… canviaren i mutaren. Res fora del previst i constatat prèviament amb les vacunes durant el procés COVID.

Replicant atormentat al film de Blade Runner del director Ridley Scott inspirada lliurement en la novel·laSomien els androides amb ovelles elèctriques.

Els qui es sotmeteren completament al protocol es convertiren en mig-andròides, humans semi-programats per la por i el condicionament estatal. No eren tan sols replicants artificials, com els de Blade Runner, però s’hi assemblaven per l’absència de voluntat pròpia.

Podien pensar, però no contradir-se a ells mateixos.

Podien sentir, però no desobeir les ordres internes del seu condicionament.

Es convertiren en un nou tipus d’humà:
obedient, temerós, silenciat i turmentat; donç l’hi deixaren part de la seva empatia que els mantenia un sentiment contradictori amb el que eren obligats a fer.

La societat canvià en pocs mesos d’una democràcia fatigada a una tecnocràcia disciplinària.
Un món que recordava 1984, però amb pantalles intel·ligents, satèl·lits, reconeixements facials, i algoritmes de control absolut.

Film de 1984 basat en la novel·la de George Orwell.

V. El gran secret: ATLES no era un invasor; era un senyal

Hi havia, però, una veritat que només coneixien les elits que havien pactat amb el “nou poder” a canvi del big data:

ATLES no era un atac.
Era una visita.
Un escaneig.
Un inventari.

El planetoide enviava impulsos regulars, com si cartografiés l’activitat humana, recollint més dades de les obtingudes prèviament a l’intercanvi amb les elits traïdores, mesurant ressonàncies electromagnètiques i biològiques.

Els científics dissidents, ara ocults, descobrien que la presència d’ATLES alterava les estructures cerebrals més sensibles dels humans, provocant canvis subtils en la percepció, la memòria i el comportament.

La por que experimentava la població no era només psicològica pel seu desencís contradictori.
Era induïda.

Per això les elits havien pactat:
qui controlés ATLES controlaria la humanitat.
I qui col·laborés amb els seus invasors —sigui qui sigui que hagués creat l’objecte— mantindria el poder quan el món es reestructurés.

VI. Els humans prescindibles

Amb el control social assegurat, es posà en marxa una altra fase:

− esterilitzacions “preventives”
− polítiques de substitució demogràfica
− desplaçaments massius
− desaparicions discretes de col·lectius considerats “improductius”

Els ancians, els malalts, els pobres, els no alineats capturats, els crítics: tots esdevenien variables a gestionar.

Els qui refusaven la inoculació dels nous “escuts biològics” sols podien viure al marge i ocults als llocs mes insospitats.
Els qui acceptaven sense pensar-ho eren convertits, lentament, en éssers programables. Un procés lent, incremental, irrebatible.

Va néixer així el Programa de Protecció Implantada (PPI), anunciat com a barrera definitiva contra qualsevol “emissió d’alta energia” procedent d’Atles 3IA.

Milions de persones van acceptar ser implantades amb nanodispositius “inerts i preventius” —segons el govern— o “elements de control híbrids” —segons els dissidents.

Amb el temps, els afectats van començar a perdre somnis, records, desitjos. Ja no eren conscients de les seves pròpies emocions: només rebien estímuls de sedació prefabricada, com animals domèstics, com guardians del seu propi captiveri. Però mantenien aquella petita porció d’empatia residual que el programa deixava per a convertir-los en miserables morals que els feia molt temorosos i fàcilment manipulables.

Així van néixer els Híbrids: humans que no volien obeir, però ja no sabien com deixar d’obeir. van desenvolupar un dolor profund, no físic, sinó existencial. Una por malaltissa que com a paràsit els tenia permanentment porugs; precisament allò que varen voler evitar al hibridar-se.
Tecnologia incrustada no per ells, però ara part d’ells.

Conscients d’haver-se traït, però incapaços de revertir-ho, ni molt manco acceptar-ho.

Mapa del cartògraf otomà Piri Reis (1513) dibuixa dos elements cilíndrics ben al mig de l’oceà.

VII. Final: ATLES parla

En el moment en què ATLES superà el seu punt de captura definitiu i adoptà l’òrbita bessona, les emissions electromagnètiques del planetoide canviaren.
Un patró repetitiu, matemàtic, digital.

Una seqüència que només els científics no domesticats van saber reconèixer:

no era un senyal natural.
Era un missatge.

I el missatge, traduït, deia:

SOM AQUÍ DES DE FA TEMPS.
ARA ÉS EL VOSTRE TORN
D’ENTRAR A LA RESERVA.

Les elits somrigueren.
La resta de la humanitat tremolà.

Perquè finalment s’entenia:

ATLES no venia a destruir-nos.
Venia a registrar-nos.
A integrar-nos en una estructura més gran, de la que seriem esclaus.
A convertir-nos en una espècie catalogada, controlada i potencialment substituïble.

La distopia havia començat sense que una gran majoria ho percebés:
no amb una invasió, sinó amb un inventari dels Big data facilitades per les elits finalment engolides pel nou sistema.

Un inventari de com va ser l’humà abans de la por la traïció i cobdícia d’uns pocs.

Informe científic revisat sobre l’objecte interestel·lar IA3/ATLAS (C/2025 N1)

Resum: L’objecte interestel·lar IA3/ATLAS presenta un conjunt inusual i coherent d’anomalies físiques, químiques i dinàmiques que desafien la classificació convencional. Observacions recents mostren un coma dominat per CO₂, presència evident de CN i emissió atòmica de níquel (Ni) amb escassa evidència d’Fe; una branca de polarització negativa molt profunda; variabilitat sobtada de brillantor; acceleracions no-gravitatòries; una trajectòria amb aproximacions seqüencials a diversos planetes i un període de rotació consensusat (~16,16 h). Aquest informe descriu de forma integrada totes les anomalies conegudes, discuteix interpretacions naturals i alternatives i recomana línies d’observació prioritàries.

0. Observació recent dels objectes interstellars i motius de la seva detecció tardana

En les darreres dècades, la detecció d’objectes interstellars que travessen el Sistema Solar —un fenomen que fins al 2017 es considerava estrictament hipotètic— ha experimentat un progrés sobtat i aparentment desproporcionat. Els casos confirmats fins ara són:

1. 1I/ʻOumuamua (2017) – primer objecte interplanetari identificat amb una òrbita clarament hiperbòlica.
2. 2I/Borisov (2019) – primer cometa d’origen interstellar amb coma i cua ben definides.
3. 3I/ATLAS (2025) – objecte recentment detectat amb paràmetres dinàmics anòmals i comportament físic encara pendent d’interpretació.
4. Candidates preexistents no detectades en el seu moment (observacions retroactives suggereixen que altres intrusos interstellars podrien haver travessat el Sistema Solar sense ser identificats).

Aquesta successió ràpida —tres deteccions en menys d’una dècada després de segles d’observació astronòmica sistemàtica— planteja dues qüestions fonamentals:

1. Per què no en vèiem fins ara?
2. Què ha canviat en els darrers anys per permetre la identificació d’aquests objectes?

0.1. Limitacions tecnològiques històriques

Els objectes interstellars són, per naturalesa, difícils de detectar:

• Tenen velocitats relatives molt altes (hiperbòliques), que els fan creuar el camp visual en períodes molt curts.
• Sovint presenten albedos baixos —són foscos i reflecteixen poca llum.
• No desenvolupen coma ni cua a menys que continguin volàtils actius.
• La seva detecció exigeix cobertures de cel àmplies i observacions automatitzades capaces de distingir moviments no coherents amb objectes del Sistema Solar.

Abans de 2010, la major part dels programes de vigilància celeste estaven orientats a NEOs (asteroides potencialment perillosos), amb algoritmes optimitzats per trajectòries pròpies d’objectes lligats gravitacionalment al Sol. Un objecte hiperbòlic podia ser descartat com un error, o senzillament no ser catalogat.

0.2. El canvi de paradigma: sondes, surveys i algoritmes

Entre 2015 i 2025 s’han alineat diversos avenços que expliquen l’augment sobtat de deteccions:

a) Augment exponencial dels sistemes de rastreig automàtic

Catalitzats per iniciatives com ATLAS, Pan-STARRS, ZTF o Vera Rubin, aquests sistemes:

• escanegen un percentatge del cel que abans era inabastable,
• ho fan amb major freqüència,
• i detecten objectes molt més tènues.

Això permet identificar amb mes antelació objectes abans invisibles, especialment aquells foscos o petits.

b) Nous algoritmes d’identificació orbital

Des de 2017 es van incorporar sistemes capaços de:

• detectar comportaments que no encaixen amb òrbites keplerianes estàndard,
• classificar trajectòries hiperbòliques sense descartar-les,
• fer retropropagacions orbitals amb correccions relativistes i turbulències de radiació.

Aquests algoritmes permeten distingir que un objecte no està lligat al Sol en poques hores, cosa impensable fa només una dècada.

c) Millores en els detectors físics

La combinació de CCDs d’última generació, telescopis robotitzats i un increment en la profunditat de magnitud observable (fins a ~23 mag per surveys àgils) permet identificar objectes:

• més petits,
• més ràpids,
• més llunyans,
• i amb menys reflexió.

Sense aquestes millores, tant ʻOumuamua com 3I/ATLAS haurien quedat invisibles.

0.3. Una població d’objectes més abundant del que es preveia

Els models clàssics assumien una densitat d’objectes interstellars molt baixa. Però les noves deteccions suggereixen que:

• el mig interplanetari està ple d’objectes expulsats de sistemes joves,
• el Sistema Solar travessa regions de la galàxia amb densitats fluctuants,
• la taxa real de pas d’objectes podria ser d’un cada 1–2 anys, no un cada segle.

És possible que sempre n’hi hagi hagut molts, però fins ara érem pràcticament cecs per detectar-los.

0.4. El cas de 3I/ATLAS i el motiu de la seva detecció

La detecció de 3I/ATLAS encaixa perfectament en aquesta nova capacitat observacional:

• Exigent en magnitud, però dins del límit dels surveys actuals.
• Amb una trajectòria molt inclinada que facilita la diferència de moviment respecte del fons estel·lar.
• Amb característiques físiques anòmales que el fan més detectable en banda visible i infraroja.

En altres paraules: si 3I/ATLAS hagués passat el 2005, hauria estat invisible.

0.5. Conseqüència per al present treball

Aquesta nova sensibilitat explica per què podem:

• comparèixer diversos objectes interstellars amb dades físiques i orbitals rigoroses,
• interpretar coherències i anomalies comunes,
• establir un marc comparatiu que abans era impossible,
• i proposar hipòtesis físiques, dinàmiques o tecnològiques que abans no es podien validar.

1. Introducció i objectiu

IA3/ATLAS (C/2025 N1) és el tercer objecte interestel·lar confirmat conegut. Des del seu descobriment s’ha convertit en un objecte de seguiment intensiu per la comunitat astronòmica. L’objectiu d’aquest treball és presentar de manera integrada totes les observacions rellevants fins avui, definir amb precisió les anomalies detectades, valorar explicacions naturals plausibles i dictaminar quins passos observacionals són imprescindibles per resoldre les incògnites.

2. Conjunt exhaustiu d’anomalies observades (resum narratiu)

2.1 Composició del coma: CO₂ dominant i abundància relativa d’espècies volàtils

Les observacions infraroges amb JWST NIRSpec han mostrat que el coma està clarament dominat per diòxid de carboni (CO₂). La relació CO₂/H₂O mesurada (≈ 8,0 ± 1,0) és extremadament alta en comparació amb la majoria de cometes del Sistema Solar, i col·loca IA3/ATLAS entre els casos més rics en CO₂ coneguts. Aquesta mesura és robusta i indica o bé un nucli intrínsecament ric en CO₂ o una superfície amb ices exposades i fortament processades.

2.2 Presència i perfil radial de CN (cianur) i detecció de níquel atòmic (Ni)

Espectroscòpia integral (IFU) amb Keck II / KCWI confirma emissions de CN i també línies atribuïbles a Ni atòmic; el perfil radial mostra que Ni està més concentrat a prop del nucli mentre que CN és més difús. Aquest patró químic (CN notable + Ni sense la corresponent presència d’Fe observable en les mateixes proporcions) és atípic per a cometes coneguts i ha encès el debat sobre possibles mecanismes de formació o processament (per exemple, compostos de carbonil de Ni o estrats químics).

2.3 Polarimetria inusual: branca negativa profunda

Mesuraments polarimètrics (VLT i altres instruments) mostren una branca negativa de polarització molt marcada (mínim aproximat –2,7% a petits angles), amb una corba d’inversió amb propietats no vistes en la majoria d’asteroides o cometes previs. Això suggereix pols amb propietats òptiques, morfologies o estructura (per exemple, partícules poroses, fractals o compòsits exòtics) no usuals.

2.4 Aspecte morfològic: anti-tail / jets sunward i aparent absència de cua clàssica visible

Imatges d’alta resolució mostren estructures de coma asimètriques i components amb direcció cap al Sol (anti-tail o jets sunward), i en alguns moments la cua de pols no és òbviament extensa quan s’esperaria. Algunes interpretacions expliquen aquesta morfologia per una geometria d’observació (veure la cua “de cap per avall”) o per emissió dominada per fragments volàtils (CO₂) i per partícules molt petites; altres observadors recorden que la morfologia no és la típica d’un cometa “estàndard”.

2.5 Variabilitat fotomètrica: flaring i resposta de la brillantor

S’han registrat episodis d’increment sobtat de brillantor (flaring) i canvis ràpids en la fotometria, que poden correspondre a exposició de capes noves, fracturació superficial o emissions dirigides (jets). Aquestes variacions s’han correlacionat en part amb l’activitat espectroscòpica.

2.6 Acceleracions no-gravitatòries i desviacions orbitals menors

Anàlisis astromètriques detecten una acceleració no explicada totalment per forces gravitacionals; models consideren outgassing anisotròpic com a explicació possible, però la magnitud i l’orientació d’algunes derivades no encaixen fàcilment amb un model senzill de jets isotrops o amb pressió de radiació convencional. Un treball recent ofereix alternatives i modelatges per aquestes acceleracions, incloent hipòtesis naturals (alts factors área/massa, materials extremadament porosos) i l’exploració de models no-convencionals.

2.7 Dinàmica orbital i aproximacions seqüencials a planetes (pattern de “passes”)

L’òrbita d’IA3/ATLAS és hiperbòlica i travessa la regió interior del Sistema Solar realitzant aproximacions successives que inclouen Júpiter, Mart i una aproximació rellevant a la Terra (data estimada cap al 19 de desembre de 2025 segons solucions orbitals). La successió i geometria d’aquests passos han estat descrites com “ordenades” per alguns investigadors; estadísticament no són impossibles, però sí criden l’atenció i proporcionen múltiples oportunitats per a observacions detallades.

2.8 Evidències radioastronòmiques d’activitat: detecció d’OH (MeerKAT)

Observacions radio (MeerKAT) han detectat línies d’OH (1665/1667 MHz), un marcador típic de l’activitat cometària (dissociació de H₂O), reforçant la interpretació que hi ha outgassing natural i químic —això contrasta amb hipòtesis purament “no-cometàries” i aporta una peça important a la naturalesa natural del fenomen.

2.9 Rotació mesurada i estat de rotació estable (~16,16 h)

Diversos conjunts de dades fotomètriques (TESS, xarxes de telescopis professionals i estudis dedicats) han derivat un període de rotació consistent d’aproximadament 16,16 ± 0,01 hores amb una amplitud de llum petit-moderada (~0,2–0,3 mag). Això indica que, malgrat la coma i l’activitat, s’ha pogut mesurar un senyal rotacional relativament estable. Algunes anàlisis han suggerit una disminució de l’amplitud amb l’increment de l’activitat (més oculta pel coma).

2.10 Propietats tèrmiques i inèrcies no concordants

Mesures termals i modelatges indiquen canvis de temperatura i comportament tèrmic que no concorden perfectament amb la massa estimada i amb la composició superficial sistèmica, apuntant a una inèrcia tèrmica baixa o a una estructura interna porosa/no homogènia. Aquestes propietats encaixen amb alguns atributs d’objectes altament processats per radiació còsmica.

3. Interpretacions possibles (valoració crítica)

3.1 Explicacions naturals robustes

Moltes observacions poden encaixar en models naturals si es consideren factors com:

• Processament per raigs còsmics galàctics (GCR) sobre escorces superfícies durant llargs períodes, que podria explicar una escorça orgànica processada i la riquíssima presència de CO₂ (o bé formació pròpia pròxima a la “CO₂ snowline” en el disc protoplanetari d’origen).
• Estratificació química en el nucli (capes amb diferent composició) que allibera espècies diferents en moments diferents (explcant CN, Ni, CO₂).
• Jets anisotròpics i geometria d’observació que poden fer desaparèixer o “amagar” la cua de pols depenent del punt de vista.

Les dades recents (OH radio) reafirmen que hi ha outgassing natural actiu.

3.2 Hipòtesis alternatives i per què apareixen

L’acumulació simultània d’anomalies —CO₂ dominant, HCN/cianur notori, Ni sense Fe, polarització extremadament negativa, acceleracions incompletament explicades— és la raó per la qual alguns investigadors (minoritaris) consideren oberta la hipòtesi d’un origen no completament natural (per exemple: processament extrem d’origen no-geofísic, mecanismes de outgassing exòtics, o —hipòtesi més especulativa— un dispositiu tecnològic). Cal subratllar que no existeix evidència directa pública d’un artefacte intel·ligent en IA3/ATLAS; la comunitat científica majoritària tendeix a buscar explicacions naturals abans de declarar artificialitat.

4. Recomanacions observacionals immediates (prioritats)

1. Espectroscòpia d’alta resolució centrada en línies de Ni, Fe, CN, CO, CO₂ i H₂O per quantificar ràtios i seguiment temporal.
2. Polarimetria repetida per estudiar variacions amb angle de fase i correlació amb l’activitat.
3. Monitoratge radio (OH, altres radicals) per mesurar la producció d’aigua i validar taxes d’outgassing.
4. Campanyes fotomètriques coordinades per seguir el període rotacional i buscar canvis en l’amplitud que revelin estructura interna o torques de jets.
5. Modelatge termomecànic integrat (inèrcia tèrmica, porositat, resposta a GCR) per reproduir la combinació d’anomalies.

5. Conclusions

La detecció d’objectes amb trajectòries hiperbòliques —abans sistemàticament descartades com a errors de mesura o cometes pertorbats— s’ha convertit avui en un dels indicadors més valuosos de possibles visitants interestel·lars. Aquest canvi de paradigma respon a tres factors principals: (1) l’evolució tecnològica dels sistemes de vigilància celeste, que ara permet identificar moviments ultra-ràpids i fora dels patrons habituals; (2) la revisió profunda dels models teòrics, que fins fa poc infraestimaven dràsticament la quantitat de material sòlid expulsat d’altres sistemes planetaris; i (3) el reconeixement, arran de ‘Oumuamua i Borisov, que aquests objectes no sols existeixen, sinó que són més freqüents del que es pensava.

IA3/ATLAS és, a hores d’ara, l’objecte interestel·lar amb la combinació més complexa i nombrosa d’anomalies observades. Les dades més robustes (CO₂ dominant, deteccions de CN i Ni, polarimetria negativa, rotació mesurada i detecció d’OH per radio) donen suport a la interpretació d’un cometa interestel·lar actiu però altament atípic. Encara que les explicacions naturals —especialment el processament per raigs còsmics i l’heterogeneïtat química— poden explicar moltes característiques, la suma dels fenòmens exigeix prudència i intensificació del seguiment. Només amb dades addicionals i anàlisi multidisciplinar podrem decidir si la naturalesa d’IA3/ATLAS és completament natural o si exigeix reinterpretacions més radicals.

Bibliografia (selecció prioritària — llistada amb referències accessibles)

1. Cordiner, M. A., Roth, N. X., Kelley, M. S. P., et al. 2025. JWST detection of a carbon dioxide dominated gas coma surrounding interstellar object 3I/ATLAS. arXiv:2508.18209.
2. Hoogendam, W. B., et al. 2025. Spatial profiles of 3I/ATLAS CN and Ni outgassing from Keck/KCWI integral field spectroscopy. arXiv:2510.11779.
3. Gray, Z., Bagnulo, S., Borisov, G., et al. 2025. Extreme negative polarisation of new interstellar comet 3I/ATLAS. arXiv:2509.05181.
4. Neukart, F. 2025. Non-Gravitational Acceleration in 3I ATLAS (discussion and modelling). arXiv:2511.07450.
5. MeerKAT radio team reporting / press coverage (2025). Detection of OH lines from 3I/ATLAS; MeerKAT observations confirm cometary outgassing. (coverage summarised in Wired / outlets).
6. Santana-Ros, T., et al. 2025. Temporal evolution of the third interstellar comet 3I/ATLAS — photometry and rotational light curve (spin period ≈ 16.16 ± 0.01 h). A&A / arXiv.
7. Public summaries and synthesis articles (The Guardian, LiveScience, etc.) for context on discovery and public datasets.