Les Illes Balears viuen una paradoxa cruel: som una de les regions amb més activitat econòmica d’Europa i, alhora, una de les més inaccessibles per a la seva pròpia gent. L’arrel del problema no és només el turisme massiu o la manca de diversificació econòmica, sinó una qüestió encara més estructural: la pressió del resident europeu amb alt poder adquisitiu que distorsiona tot el sistema.
Aquest fenomen ha esdevingut el motor silenciós del desequilibri balear. Aprofiten la bellesa, el clima i la connectivitat de les illes per instal·lar-s’hi amb capitals provinents de països molt més rics. Aquesta demanda sostinguda dispara el preu de l’habitatge, però també encareix el sòl, la construcció, el consum, els serveis i, en definitiva, el cost de vida. Per als residents locals, el missatge és clar: viure a ca teva ja no és viable.
Solucions clares per a un problema estructural
1. Reserva d’habitatge per a residents
Com ja es fa en territoris de gran pressió com Andorra o Suïssa, es poden establir zones o tipologies d’habitatge destinades exclusivament a residents de llarga durada o amb arrelament territorial. És constitucional, legal i, sobretot, just.
2. Recàrrecs fiscals per a la segona residència d’ús no habitual
Els habitatges que no constitueixen la residència habitual del propietari han de tenir una càrrega fiscal molt més alta. No es tracta de prohibir, sinó de desincentivar l’acaparament especulatiu.
3. Control sobre la compra massiva per part d’estrangers no residents
Cal un registre clar i públic de la propietat i una política transparent que permeti limitar o condicionar la compra per part de grans fortunes o societats d’inversió immobiliària sense vincles amb el territori.
4. Lloguer assequible obligatori en sòl urbà públic i privat
Els ajuntaments han de poder intervenir en el mercat amb habitatge protegit, però també obligar a llogar (i no a buidar) en determinades zones. L’habitatge no pot ser una inversió passiva a cost zero.
5. Repensar el model d’economia per residents
No es tracta només de posar límits, sinó de construir un model econòmic pensat per a la vida quotidiana del resident: diversificat, amb ocupació estable i serveis de qualitat, no només per al turista o el tele-treballador europeu.
Una pregunta de fons
En quin moment vam començar a pensar que aquestes illes no eren per a qui hi ha nascut o per a qui hi treballa i hi paga impostos? El repte no és créixer més. El repte és decidir per a qui volem que serveixi aquest creixement.
Només si afrontam aquesta realitat amb valentia podrem garantir que les Balears continuïn essent una terra viva, justa i compartida —i no un decorat de luxe buidat de comunitat.
