InicioCULTURALEl ressorgiment d’Iserna: El fantasma de la fundació perduda

El ressorgiment d’Iserna: El fantasma de la fundació perduda

Published on

Una Palma de secrets i renúncies eternes

Palma, amb els seus carrers antics i misteris subterranis, és una ciutat on el temps ha deixat empremtes a capes. Aquestes traces històriques s’inicien amb les construccions talaiòtiques, situades a l’agulla que formava el penya-segat vora la desembocadura del Torrent Gros o de na Bàrbara. Aquestes estructures foren refundades en època romana amb la construcció d’un castellum de planta rectangular, identificat per primer cop per l’erudit enginyer i arquitecte Pere d’Alcàntara Peña. El castellum comptava amb una torre a cada cantonada i una central, actualment coneguda com la Torre de l’Àngel, que n’assegurava l’accés.

Iserna es va adonar que amb el temps aquest castellum va ser ampliat per esdevenir un campament militar, evolucionant des de la seva configuració inicial de 2×2 actus fins a 2×3 actus. Aquesta expansió no només marcà l’urbanisme romà de la ciutat, sinó que també fou reaprofitada en època musulmana com a base de la Medina Mayurca. El campament romà es va convertir en l’eix vertebrador de la colònia llatina de Guium, el recinte de la qual encara es pot resseguir als traçats de la ciutat actual com va fer l’arquitecte Carlos Garcia Delgado.

Tanmateix, més enllà d’aquesta evolució arquitectònica i urbanística, hi ha una història amagada que no es troba als llibres oficials ni en les rutes turístiques. Es tracta de la història de Guium, una de les cinc primeres ciutats romanes de Mallorca, i de la seva enigmàtica defensora, Iserna, una figura eterna que sembla destinada a recordar al món els seus orígens i reivindicar la seva importància oblidada.

Iserna no era simplement una habitant del passat; era una figura eterna, vinculada per sempre a la terra mallorquina des del moment en què el seu padrí, un erudit geògraf romà, va traçar els primers límits d’una colònia llatina. Aquesta colònia es va fundar després de la gesta de Quint Cecili Metel, membre de la tribu Velina, una de les darreres que l’Imperi va admetre juntament amb la Quirina. Al llarg de les generacions, Iserna s’ha anat reencarnant, assumint una tasca cada cop més feixuga: preservar i reivindicar el record de la veritable fundació, un coneixement que els poders establerts han intentat, de forma sistemàtica i de cada cop més aferrissada, amagar i silenciar. Tot va començar quant a 1.562 els erudits de l’època, sense cap prova concloent, de manera voluntariosa influenciats per la seva renaixença tardana varen rebatejar la capital medieval de Ciutats de Mallorques, l’antiga Medina Mayurca, amb el topònim de Palma: el de la capital roman de Mallorca que no l’hi era propi. Fet que posteriorment gairebé ningú ha volgut revisar.

En altres indrets del centre històric, els vestigis es despleguen com peces d’un trencaclosques aparentment impossible de completar. Al carrer Sant Roc, en direcció cap a la Seu, una botiga de souvenirs exhibeix de manera discreta, sense cap mena d’advertiment explícit i gairebé de forma accidental, un tram del cardo maximus, l’antiga artèria principal de la ciutat romana, visible sota un paviment de vidre. Aquest fragment, tan sols un testimoni modest, sembla suggerir una ciutat de menor grandària de la que tradicionalment s’ha volgut imaginar.

Mentrestant, sota la Seu, s’han trobat restes d’una mesquita musulmà, restes romanes i medievals. Les estructures talaiòtiques, més antigues, van ser substituïdes per les cultures posteriors. El que podria haver estat un centre cerimonial prehistòric va evolucionar fins a formar part del temple romà que va donar lloc a la mesquita musulmana.

A aquesta revelació s’hi sumen altres estructures disperses però connectades que esquitxen el centre històric. Sota l’actual illeta del Bar Bosch, l’arquitecte Lluís Moranta ha descrit l’existència d’un teatre romà amb una tipologia i grandària idèntica al de Pollentia. L’eix diametral de la seva càvea es desplega perpendicular a l’eix longitudinal del que fou el primer i modest circ romà de Palma. Aquest circ, vinculat al campament militar, comptava amb una entrada situada a l’Hort del Rei i una sortida triomfal a l’altre extrem, marcat per una torre que, amb el temps, va ser transformada en el campanar de l’ermita de la Victòria. Aquesta ermita fou fundada per commemorar la gesta victoriosa de Jaume I el Conqueridor durant la conquesta de la ciutat. Avui dia, l’accés a aquesta zona es fa pel carrer de la Victòria, que és, a més, el carrer més curt de Palma i porta el mateix nom en honor a l’ermita històrica.

Plànol del teatre de Pollentia superposat a la trama urbana de l’illeta del Bar Bosch.

L’estructura longitudinal de la grada del circ, segons s’ha deduït, podria haver influït en l’alineació de la Costa de Santo Domingo, on posteriorment s’establí un convent, possiblement reutilitzant les antigues estructures romanes, com també ho féu l’ermita esmentada. Aquesta riquesa arqueològica no s’atura aquí; la necròpolis del campament, traçada en un triangle isòsceles allargat, com era preceptiu, s’estenia des de la intersecció dels actuals carrers del Sol i Monti-sion. El temple funerari associat utilitzat per preparar els difunts, que en època musulmana fou reconvertit en mesquita s’ubicava avui sota l’església actual de Monti-sion.

En groc al nord Teatre, i al centre Circ ambos d’eixos longitudinals paral·lels apuntant al centre del Campament de 2x2 Actus (al interior Castellum en vermell) i al sud Estrella de David d’època posterior al barri jueu de Ciutat. En Blanc Colònia llatina de Guium, i a l’est en ciam la necròpolis amb traçat curvilini de la sèquia d’aigua que es dirigeix al temple funerari on hi a l’església de Montision. Tot plegat fossilitzat a la trama urbana de la Palma actual.

L’Estudi General Lul·lià: el cor de la conspiració

Durant la construcció de l’Estudi General Lul·lià projectat per l’arquitecte Gabriel Alomar amb estil regionalista a mitjans del segle passat, a la cruïlla del carrer que porta el mateix nom, superposat al Decumanus Maximus, i on es creua amb el carrer Sant Roc (Cardo Maximus), es van conservar restes significatives. Aquestes restes, revelades en una excavació fa diverses dècades, inclouen les fundacions d’un temple romà sota terra, que formaren part del fòrum de Guium. Entre les troballes més rellevants es van identificar estructures cerimonials i fragments epigràfics. Un d’aquests fragments, segons testimonis no confirmats, contindria una inscripció fundacional vinculada a Guium. Aquesta placa seria crucial per validar la identificació d’una ciutat romana; tanmateix, fins que no es localitzi i s’identifiqui de manera oficial, la ciutat no pot ser anomenada amb certesa. Mai es va fer pública aquesta pedra, i es sospita que podria haver estat destruïda o amagada intencionadament.

Jaciment ocult al públic en general sota l’Edifici General Lul·lià de Ciutat de Mallorques.

Entre aquestes restes, però, va aparèixer Iserna, aquesta vegada com a arqueòloga novell assignada a l’excavació. La seva fascinació per la història romana va topar amb una realitat desoladora: ordres directes de tapar les troballes per evitar «controvèrsies innecessàries».

“No podem permetre que s’alimenti la teoria de Guium,” li va dir el director del projecte, un home amb una carrera grisa feta a base de reafirmar els insostenibles mites establerts sobre Palma. “El nostre futur turístic depèn de mantenir la capitalitat romana aquí.”

Iserna sabia el que això significava: el futur de les restes del fòrum romà i el temple ocult sota la sala d’actes de l’Estudi penjava d’un fil. La seva desaparició, coberta per capes de formigó i oblits deliberats, semblava inevitable. Però la immortal defensora de Guium no es resignava al silenci.

Una història interrompuda

La trama no acaba aquí. A Tarragona, en un altre jaciment romà, es va trobar una làpida dedicada a Amethystus, fill de Cavius, de la tribu Quirina, on es mencionen també els títols Guiunanus i Palmensis. Aquesta evidència, tot i que no concloent, apuntà a Iserna la possibilitat d’un canvi en la capitalitat romana de l’illa: de Guium a Palma.

Recreació de l’estela funerària trobada a Tarragona referida a un dignatari que va ser primer Guiunta i llavors Palmensi; una sospitosa ordo inversa a la que hauria d’haver estat en ordre d’importància respecte a la capital romana. Això ens posa en la pista de que pot ser el nom fundacinal de l’actual capital va ser Guim, que en un moment determinat es reanomenada amb el nom de la Capital romana. Referència epigrafica: CIL II 4218 = ILS 6935 = CIBal Ap. I, 6= ILER 1622 =MFPHC 28 = RIT280 localitzada a Tarraco. Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL).

Aquest detall reforça les teories d’Iserna. A s’Avall d’en March, al municipi de Ses Salines, s’han trobat evidències clares d’una colònia de dret romà, amb una estructura hipodàmica, que sembla haver estat part de la capital romana original d’unes 20 Ha. Aquestes troballes contrasten amb les de la Palma actual de tan sols unes 6 Ha, on les restes d’urbanisme romà, com el cardo maximus, el temple del fòrum i el campament integrat en les seves murades, són escasses, disperses i de reduïdes dimensions per haver estat la capital d’època imperial. Aquestes troballes, lluny de ser destacades, són sovint ignorades o ocultades sistemàticament pels poders fàctics, fins al punt de quedar minoritzades en els relats oficials.

L’aparició d’Iserna en el relat modern

En la seva lluita per revelar la veritat, Iserna no només es va enfrontar als interessos polítics, religiosos econòmics i financers, sinó també a la seva pròpia condició d’ànima atrapada en un cicle de renaixements. Cada vegada que intentava fer pública la història de Guium, trobava obstacles més grans i mes resistència institucional. Els poders fàctics de Palma, amb el suport de sectors religiosos que veien en la Seu i l’Almudaina símbols de continuïtat, van convertir el descobriment d’Iserna en una amenaça.

El mateix recinte de l’Almudaina, amb el seu castellum original de planta rectangular, havia estat adaptat i reaprofitat des dels temps talaiòtics fins a l’època musulmana. Aquest era el centre de poder des del qual es va imposar la narrativa de Palma com a capital romana.

Una trama sibil·lina

El relat modern de Palma és, en realitat, el resultat d’una conspiració secular. Els polítics, interessats a mantenir la centralitat de la ciutat per raons turístiques i administratives; els religiosos, que necessiten mantenir el mite de continuïtat cultural des dels medievals fins a l’actualitat; i fins i tot els arqueòlegs més prestigiosos, que prefereixen repetir els dogmes del passat que enfrontar-se a la incertesa de les noves evidències, han conspirat per enterrar Guium sota metres de terra, formigó i mentides convenients.

Però Iserna, amb la seva memòria eterna, no es rendirà. Sap que les restes sota l’Estudi General Lul·lià, les estructures de s’Avall d’en March i fins i tot l’impertinent temple o els fragments del cardo maximus que surten a la llum per accident són pistes d’una història més gran, una història que espera ser revelada.

Amb astúcia i perseverança, Iserna va concebre un pla que transcendia el temps, una estratègia subtil però implacable destinada a sembrar coneixement i dubtes fundades en l’imaginari col·lectiu. Sabia que no era el moment per a la confrontació directa, sinó per preparar el terreny. El seu objectiu era clar: que la seva propera reencarnació trobés el camp abonat per fer, finalment, el moviment decisiu.

Conclusió: la lluita per la veritat

El relat oficial de Palma com a capital romana és una ficció curosament elaborada que comença a esquerdar-se. Amb cada fragment de ceràmica, amb cada pedra oblidada i amb cada ànima com Iserna que s’aixeca per desafiar el sistema, la veritat s’acosta. Guium, l’antiga ciutat de la qual només queden records submergits, espera el moment en què la placa fundacional aparegui per a que el món conegui la seva història.

Potser només sigui qüestió de temps perquè aquestes restes, juntament amb d’altres que es descobreixin sota Palma, deixin de romandre en silenci. En un futur no gaire llunyà, podrien formar part de nous relats, protagonitzats per una renaixença d’Iserna encara més vigorosa, amb arguments i troballes que consolidin la seva reivindicació històrica amb més força que mai, per recollir la llavor sembrada en aquesta existència.

Latest articles

El IME mejora la canalización de agua en Son Moix con una intervención más eficiente y sostenible

La actuación busca evitar pérdidas y garantizar el uso sostenible de los recursos en...

El libro «El umbral de la modernidad», coordinado por Rafel Ramis Barceló, gana el Premio Miquel dels Sants Oliver

La obra analiza la transición del otoño medieval al Renacimiento en Mallorca y reúne...

Entrega de los Premios Mallorca 2024 en una gala cultural en el Teatre Principal de Palma

La ceremonia reconocerá las mejores obras de creación literaria y fotografía contemporánea, con récord...

Laia Ventayol presenta «Ecotró» y la película «Legend of the Waterflowers» en una velada que conecta arte y ecología

La muestra y el film invitan a reflexionar sobre la relación entre la humanidad,...

More like this

El IME mejora la canalización de agua en Son Moix con una intervención más eficiente y sostenible

La actuación busca evitar pérdidas y garantizar el uso sostenible de los recursos en...

El libro «El umbral de la modernidad», coordinado por Rafel Ramis Barceló, gana el Premio Miquel dels Sants Oliver

La obra analiza la transición del otoño medieval al Renacimiento en Mallorca y reúne...

Entrega de los Premios Mallorca 2024 en una gala cultural en el Teatre Principal de Palma

La ceremonia reconocerá las mejores obras de creación literaria y fotografía contemporánea, con récord...