L’Iserna es trobava sola, captivada per un paisatge que, com un reflex del temps, li parlava de la història. Mentre passejava per terrenys fossilitzats en camps de conreu, va percebre un missatge silenciós de la terra. Les inconfusibles línies hipodàmiques emergien subtilment en el sòl, revelant el que un dia havia estat un recinte clàssic, tal com ella havia intuït durant les llargues hores d’anàlisi al seu racó d’estudi. Entre les restes visibles es distingien clarament els viaris paral·lels, dissenyats per garantir un accés segur a les colònies en cas d’un bloqueig per trencament d’algun carregament, dels quals un connectava directament amb el port. Fragments de ceràmica romana deixaven entreveure una presència passada, tot i que les estructures pertanyien indubtablement a l’època talaiòtica. Aquest descobriment suscitava en Iserna una qüestió essencial: on acabava una cultura i començava l’altra?

Lloc de Tuscis

Les seves reflexions es dirigiren inevitablement cap a Bochoris, aquell poblat talaiòtic que, segons es coneix, s’havia federat amb Roma, jugant un paper clau en la protecció del subministrament d’aigua de Ternelles fins a la ciutat romana de Pollentia. Era aquest un exemple paradigmàtic d’hibridació cultural, una barreja de tradicions que la fascinava. Es preguntava si els conqueridors romans havien replicat les antigues estructures, utilitzant les habilitats dels seus esclaus per reconstruir el passat. I, en fer-ho, recordava com els nouvinguts adinerats d’avui dia sovint reproduïen l’arquitectura mallorquina tradicional, en una ironia històrica. O bé havien integrat en el traçat hipodàmic estructures preexistents.

Amb aquesta idea al cap, Iserna pensava en Tuscis, una ciutat potser perduda però viva en les especulacions i mites. Allà, entre conjectures i fets esvaïts, les restes de civilitzacions s’entrellaçaven. Al seu camí, l’Iserna arribava a un lloc elevat a mig camí entre Manacor i Porto Cristo, a un costat permetia control visual cap a la marina i per l’altra “l’aguer llatí” existent en aquells temps remots al voltant de Manacor (transmutat pels musulmans i invertint del llatí “cordis mei”: del meu cor); l’actual capital del Llevant mallorquí, on les terres amagaven una enigmàtica petjada del passat. Aquell lloc misteriós es trobava a l’est, com indicava la tradició romana que situava la capital Palma al sud, Pollentia al nord, i Guium a l’oest. L’Iserna observava amb fascinació un patró hipodàmic emergint com a murs de pedra en sec entre camps de conreu sense conrear, unes línies que evocaven la presència d’una ciutat romana desapareguda però hibridada amb elements talaiòtics.

Entre les construccions que trobà, destacaven diverses navetes (Son Naveta), algunes d’elles perfectament conservades i geminades dins d’un recinte murat de planta rectangular (Es Castellot), juntament amb un túmul esglaonat. Una altra estructura recordava els hipogeus de Malta, sense el seu frontal monumental. També, a prop de l’espai que hauria d’haver ocupat el “Forum” de la ciutat, es conservava el recinte d’un possible santuari amb planta de ferradura (Can Canonge), però sense cap dels talaiots típics.

La seva descoberta més fascinant fou un sistema hidràulic amb murs baixos de contenció, farcits de pedres petites per filtrar l’aigua, que s’estenien concèntricament al voltant del Puig de Na Mancada. Aquesta aigua, conduïda per vies subtilment amagades, semblava dirigir-se cap a un recinte murat molt deteriorat (Cas Petrer), possiblement un antic dipòsit depurador. Seguint l’après amb la lectura dels “Deu llibresu d’Arqutecura” de Vitruvi, Iserna va identificar la possible presència d’una cisterna (“Cis” + “Terna” = Al altre costat de les tres parts) en diagonal respecte als tres compartiments d’un dipòsit d’aigua, o “Ternas” tal com descrivia l’arquitecte romà, on s’acumulava i/o extreia l’aigua depurada mitjançant la decantació de la bruta procedent del Puig, que ingressava pel vèrtex oposat.

Era doncs Tuscis?, una de les ciutats descrites per Plini el Vell (Història Natural, III, 76-77). Encara incerta en la seva ubicació, la hipòtesi de l’Iserna suggeria que aquesta podria haver estat un centre comercial vital o un nucli de culte romà. En parlar de Tuscis, també sorgia la pregunta sobre l’origen del seu nom: podria tenir relació amb els etruscs, tot i que això no estava confirmat. El seu emplaçament s’alineava amb altres ciutats romanes de l’illa, i l’Iserna no deixava de meravellar-se amb la idea que, potser, entre Manacor i Porto Cristo en el lloc visitat anomenat Es Coll, es trobava aquesta ciutat que podria haver servit com a enllaç entre cultures.

Les seves troballes oferien una visió clara d’un espai de transició gradual, un lloc on una cultura absorbeix l’altra en un lent procés de transformació i integraació. Entre les ombres de la història, Tuscis podia ser un exemple de fusió entre dues civilitzacions. Malgrat les incògnites, el paisatge continuava parlant a Iserna, qui, amb la seva determinació intacta, es comprometia a desenterrar el que quedava ocult sota la terra, decidida a reviure la història d’una ciutat que, en certa manera, mai havia deixat d’existir.

Malgrat la seva tasca, l’existència de Tuscis seguirà sent un tema enigmàtic en l’arqueologia balear, a l’espera de prospeccions modernes, quant aquestes esdevinguin necessàries per a impulsar un turisme conscient interessat en l’esdevenir històric d’aquesta terra permanentment conquerida. S’ha discutit en estudis generals sobre les ciutats romanes de les Balears, però la seva ubicació exacta continuava sent objecte de debat i investigació fins ara.