Quan un visitant arriba a Barcelona per mar, el primer que veu és el monument majestuós a Cristòfol Colom, una icona indiscutible de la ciutat. Tanmateix, no deixa de sorprendre que, en lloc d’apuntar amb el dit cap a les terres que va descobrir, el braç estès de Colom senyali justament en sentit contrari. Si un s’aventura a investigar la raó, es troba amb justificacions variades i sovint pintoresques o peregrines. Alguns afirmen que Colom apunta cap a la ciutat italiana de Gènova, d’on presumptament seria originari segons la versió oficial. Però aquesta explicació no se sosté fàcilment, ja que si el monument fos realment una referència a Gènova, el dit de Colom hauria d’apuntar cap al nord-est. En canvi, assenyala amb precisió cap al sud-est, en direcció a algun lloc insospitat fins ara. Aquesta discrepància geogràfica, gairebé còmica en la seva evidència, planteja més preguntes que respostes, especialment per als qui sospiten que l’estàtua amaga un missatge molt més profund del que sembla a primera vista.

Estàtua de Colom a Barcelona, erigida el 1888 i finançat per l’Ajuntament de Barcelona per a l’Exposició Universal de 1888, amb l’objectiu de commemorar el "descobriment" d’Amèrica. Amb el braç de Colon (entre els dos punts vermells) amb l’orientació exacte i ben precisa.

A finals del segle XIX, quan Europa s’omplia d’un fervor nacionalista i racionalista, una societat secreta formada per maçons de Catalunya decidí deixar un rastre silenciós en el territori per immortalitzar una veritat que mai es podria explicar a viva veu. Aquest grup discret, format per erudits i arquitectes, estava al corrent de les teories que situaven Cristòfol Colom no en terres genoveses, sinó en una Mallorca d’arrels profundes. Inspirats per les troballes que assenyalaven els lligams de Colom amb els mestres cartògrafs jueus de Felanitx, van orquestrar una obra monumental: dos punts d’una alineació simbòlica destinada a revelar, per a qui sàpiga llegir-la, els orígens mallorquins del navegant.

El projecte començà amb l’estàtua de Colom a Barcelona, erigida el 1888 amb motiu de l’Exposició Universal. La posició de la mà de Colom, en direcció a Mallorca, amagava la intenció dels que coneixien la seva autèntica procedència. Aquesta postura aparentment casual esdevenia, per als iniciats, una direcció precisa, un fil conductor entre Barcelona i el Santuari de Sant Salvador a Felanitx.

La Creu del Picot al Puig de Sant Salvador, instal·lada el 1957, va ser obra de l’artista mallorquí Jaume Mir.

El seu treball no va concloure fins el 1957, des del santuari mallorquí de Sant Salvador situat a puig felanitxer d’aquest mateix nom, la creu del Picot fou erigida, com si d’un mirall es tractés. Aquest monument, amb els seus braços oberts i una inscripció de benvinguda que apel·lava a la universalitat “Germans, aquests braços sempre oberts a tothom”, amagava, a més, un simbolisme inquietant: la rampa d’accés a la seva base circular orientada exactament orientada cap a l’estàtua barcelonina. La posició d’ambdós monuments era més que una coincidència: era un codi ocult, una línia invisible que connectava Mallorca amb Barcelona i recordava silenciosament la veritat que el poder religiós i polític ocultava.

Així, aquests monuments no eren només tributs commemoratius, sinó missatges en pedra, gestos de resistència en un món que silenciava qualsevol dubte sobre l’origen de Colom. Les figures de la maçoneria, amb les seves influències subtils i recursos discrets, havien deixat una història fora de la tinta, escrita directament sobre la terra, i no sobre l’efímer i manipulable paper. Aquests llocs sagrats esdevingueren símbols per a aquells qui, sense saber-ho, recollien una tradició ancestral que lluitava per recordar que els veritables orígens de Colom eren, en efecte, mallorquins, en el cor del Mediterrani.