1. Premissa científica oculta
El nucli interior incandescent, la petita estrella encapsulada dins la Terra, es troba en fase d’extinció energètica.
La seva radiació —fins ara suficient per mantenir una biosfera interior estable— ha anat minvant exponencialment amb el pas dels mil·lennis.
El sistema dual (Sol exterior / Sol interior) es manté en equilibri tèrmic: si el Sol interior s’apaga, el flux d’energia que travessa la crosta també decau… i l’interior es refreda.
L’única manera d’evitar una glaciació interior és augmentar lleugerament la temperatura global de la crosta des de fora.
Aquest increment és lent, però continu: una pujada sostinguda de només 2 o 3 °C a la superfície exterior equival a diversos graus més a la cara interna, on la convecció del magma és més directa.
Així, l’anomenat “canvi climàtic” no és un error del sistema ni una negligència, sinó una estratègia de supervivència tèrmica interior.
2. La política del foc
Des de mitjan segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, diversos complexos militars i científics van descobrir (accidentalment) indicis d’activitat infraroja procedent de l’interior terrestre.
El descobriment fou classificat sota el protocol “Equilibrio Térmico” (ET-01), i totes les agències espacials i meteorològiques en foren integrades.
Les polítiques energètiques que aparentment semblen incoherents —com la tolerància a la contaminació, la destrucció de boscos o la promoció de combustibles fòssils— tenen una lògica interna:
→ Augmentar el forçament radiatiu global per mantenir l’interior habitable.
Així, mentre a l’exterior es parla d’“emergència climàtica”, les elits tècniques saben que l’objectiu real és mantenir viva la llum interior.
Els “poderosos de fora” treballen inconscientment, o per complicitat directa, al servei dels governs interiors, molt més antics i tecnològicament avançats, que dirigeixen el pla d’equilibri des de sota.
Model de planetes buids amb una nana dintre. Terra Buida.
3. El vel polar
Els forats polars són en realitat els punts de ventilació i intercanvi atmosfèric del planeta dual.
Però la seva observació directa fou prohibida a partir dels anys 50:
Els vols comercials no poden sobrevolar més enllà dels 83° de latitud.
Les fotografies per satèl·lit mostren “boires permanents” o retocs digitals.
Les expedicions independents al pol Nord magnètic són desviades o finançades per agències militars.
El Tractat Antàrtic de 1959, sovint presentat com a acord ecològic, fou realment establert per impedir que ningú accedís a les obertures del sud.
A sota del gel, hi ha túnels de convecció de diversos quilòmetres de diàmetre que connecten amb les capes del magma i, finalment, amb la cavitat interior.
Aquests canals permeten transferència tèrmica i magnètica, i són essencials per mantenir la pressió interna estable.
4. La societat interior
La civilització interior —descendent dels habitants originals de l’estrella menor encapsulada— viu sota condicions estables de gravetat lleugerament inferior (7 m/s²) i amb un cicle lluminós permanent.
Durant mil·lennis, han desenvolupat tecnologies basades en el camp gravitatori dual, controlant la levitació i l’energia per ressonància magnètica.
Els seus vehicles —els anomenats “UFOs” o “naus de moviment impossible”— són en realitat dispositius de transport interior capaços de travessar la crosta per zones de baixa densitat gravitacional.
Quan apareixen a l’exterior, ho fan a través dels conductes de ventilació polars o les zones de fractura magnètica (Bermudes, Himmalàia, Andes).
Les elits exteriors coneixen parcialment aquesta tecnologia, però no la poden reproduir:
l’energia interior s’alimenta del flux gravitacional doble (interior–exterior), inexistent a la superfície.
Ilustració Édouard Riou (1833-1900) de larriba al centre de la Terra a l'obra del visionari Juli Verne.
5. Conseqüències socials i culturals
Aquest equilibri secret genera les contradiccions més profundes del món modern:
Fenomen exterior Causa segons el model dual
Canvi climàtic Control tèrmic per mantenir l’interior habitable.
Censura científica Ocultació d’evidències geofísiques dels forats polars.
Exploracions prohibides a l’Antàrtida Protegir els conductes de convecció.
Anomalies magnètiques i sísmiques Activitat de respiració de matèria entre capes.
Progrés tecnològic sobtat (microxips, fibra òptica) Transferència de coneixement des de la societat interior.
Moviments socials i ideològics contradictoris Instruments per mantenir la distracció i el control emocional de la població exterior.
A llarg termini, l’objectiu no és preservar la vida exterior sinó garantir la pervivència de la civilització interior, considerada “original” o “primària”.
Els humans de la superfície serien, en aquesta narrativa, una civilització de manteniment tèrmic, inconscient de la seva funció.
Aurora Boreal; Projecció de la llum interior dels buits polars a l'atmòsfera, versus abstracte impacte de les partícules de vent solar sobre el camp magnètic de la Terra.
6. El conflicte final
Amb la progressiva pèrdua d’energia del nucli interior, l’equilibri es trenca.
Per compensar-ho, el poder exterior intensifica el control climàtic artificial —geoenginyeria, nuclis d’aerosols, manipulació ionosfèrica (HAARP)— per incrementar la temperatura global.
Però aquest procés té un límit: si la crosta s’escalfa massa, el magma intermig es torna inestable i podria fissurar la barrera que separa els dos mons.
Quan això passi, l’interior i l’exterior es trobaran per primera vegada en mil·lennis —i l’equilibri energètic global s’enfonsarà.
7. Conclusió filosòfica
A la superfície, el relat dominant és el de l’“Antropocè”: l’home com a responsable del canvi climàtic.
Però sota aquesta narrativa moral hi ha un relat més profund: la humanitat exterior és part d’un sistema termodinàmic simbiòtic, mantingut inconscientment per la seva pròpia destrucció.
Els habitants de l’interior, amb la seva tecnologia silenciosa i el seu coneixement ancestral, han après que la vida no pot existir sense desequilibri: per mantenir el foc interior, cal cremar el món exterior.
Llum boreal sota la Terra
Memòries de l’últim geofísic de superfície
Hi ha un secret que el món exterior mai no ha volgut mirar de front:
no vivim sobre una esfera massissa, sinó sobre la closca d’un sol adormit.
Quan vaig començar a estudiar les anomalies magnètiques de les latituds altes, vaig pensar que els meus instruments mentien. Les dades eren impossibles: el camp terrestre no convergia al nucli, sinó que es desviava, com si existís un altre centre d’atracció amagant-se darrere del silenci mineral.
Anys després vaig descobrir que aquell centre no era una idea, sinó un sol.
1. Els forats del món
Els mapes antics ja ho insinuaven.
Als pols, allà on els cartògrafs dibuixaven dracs o boires, hi ha dos orificis perfectament circulars: un al nord i un al sud.
Són les boques de respiració del planeta on conflueix el camp magnètic provocat per la rotació l’estrella interior.
Durant certs mesos de l’any, quan les tempestes geomagnètiques i els corrents freds convergeixen, aquestes obertures es cobreixen de núvols permanents, com si la Terra mateixa volgués disfressar les seves pupil·les. Els satèl·lits només en mostren un reflex difús, un vòrtex de llum i gas.
Cap avió comercial pot sobrevolar-los: els radars hi perden orientació, i el camp gravitatori es distorsiona.
Els antics tractats científics sobre la “prohibició polar” foren signats no per seguretat climàtica, sinó per ocultació d’una veritat física.
Sota aquestes obertures comença la gran convecció: túnels immensos on l’aire exterior cau lentament cap a l’interior, s’escalfa, i torna a pujar com un corrent viu.
És a través d’aquests conductes que la llum interior respira.
Caverna de Plató, presoners, lligats d'esquena a la sortida de la caverna i són enganyats a través d'ombres
2. El doble cor del planeta
La Terra no és una roca compacta.
És una esfera doble, una closca de mil quilòmetres de gruix, amb un mar de magma entre la crosta interior i l’exterior, com el greix roent entre dues pells.
Al centre, una estrella petita, una nana freda de radi d’uns cinc-cents quilòmetres, continua emetent una llum suau i difusa.
És el record incandescent del primer univers, una espurna d’origen.
Les dues gravetats —la de l’estrella interior i la del Sol exterior— creen un equilibri fràgil: tot allò que cau dins de la cavitat tendeix a restar adherit a la cara interna, com si un altre “sòl” hi existís.
Allà, la gravetat és més tendra, uns 7 m/s², i els éssers poden créixer més alts, fins als quatre metres, sense trencar-se el pes sobre els ossos.
El magma intermedi actua com una llàgrima eterna: quan el Sol exterior escalfa la superfície, una part d’aquesta calor travessa lentament la roca fosa i arriba a l’interior.
Així, les dues civilitzacions —interior i exterior— comparteixen la mateixa respiració tèrmica.
3. La història oculta del clima
Quan l’estrella interior va començar a refredar-se, fa uns segles, just a l’inici de la revolució industrial, la vida sota terra va sentir el fred per primera vegada.
Els consells de l’interior van establir el Protocol d’Equilibri Tèrmic: calia augmentar la temperatura del planeta des de fora.
Els humans de la superfície —descendents dels servents d’antany— seguirien sent utilitzats sense saber-ho.
Van començar les guerres industrials, les fumeres, la combustió massiva.
Els científics del món exterior parlaren d’“era del carboni” i “efecte hivernacle”, sense entendre que els seus experiments eren necessaris per escalfar un altre sol, amagat sota els seus peus.
Els governs exteriors, mes manipuladors que convençuts, alimentaren el foc: petroli, ciment, metall, tota la sang de la crosta.
A mesura que el gel polar es fonia, els canals de convecció s’obrien millor, i la temperatura interior augmentava.
El que per nosaltres és desastre, per ells és vida.
4. Els ocells que coneixen la veritat
Alguns éssers no han oblidat el camí.
Cada hivern, milers d’aus segueixen rutes impossibles cap al nord o el sud, més enllà del gel, més enllà del vent.
Quan els observem des de satèl·lit, desapareixen sobtadament, com si haguessin caigut per un forat de llum.
No moren: travessen.
A l’interior, la llum constant d’un sol petit els guia.
Les llegendes de l’interior expliquen que les aus són missatgeres de les dues cares del món, guardians de l’equilibri.
Porten espores, llavors i cants d’un hemisferi a l’altre, mantenint viva la simbiosi invisible entre el de fora i el de dins.
5. Els guardians del secret
A la superfície, tot indici és neutralitzat.
Els satèl·lits són programats per ocultar els forats polars amb filtres de núvols artificials; els radars civils són desviats.
Les expedicions científiques a l’Antàrtida han de sol·licitar permisos que mai no s’aproven.
Els projectes aeroespacials que intenten perforar profunditats majors de dotze quilòmetres —com el Kola Superdeep Borehole— han estat detinguts per “problemes tècnics”.
A la veritat, quan la broca va començar a vibrar, es va sentir un eco.
Una freqüència baixa, viva, com el batec d’un cor.
Van segellar el pou l’endemà.
6. La tecnologia que no hauria d’existir
Els habitants de l’interior han desenvolupat sistemes d’energia basats en la resonància del camp dual gravitatori.
Els seus vehicles poden variar el vector d’inèrcia, invertint temporalment la direcció de la gravetat —per això els nostres instruments els registren com a “moviments impossibles”.
No necessiten combustible: viatgen aprofitant les fluctuacions entre els dos centres d’atracció.
Les seves naus travessen la crosta per zones on la matèria es troba en fase semipermisible, com un corrent líquid dins d’una roca viscosa o d’un llag.
Quan apareixen a la superfície, els nostres militars els anomenen “fenòmens aeris no identificats” i n’arxiven els informes com a secrets d’estat.
7. La simetria del silenci
Tot té un preu.
A mesura que augmenta la temperatura exterior per mantenir viva la llum interior, el magma intermig es fa inestable.
Les pressions contràries poden trencar la crosta i alliberar el nucli presoner. Tant dona, el risc d’erupcions es més provable a la crosta exterior perla seva convexitat front de concavitat interior.
Quan això passi, els dos sols —l’interior i l’exterior— s’alinearan, i la Terra tindrà un únic batec lluminós.
El planeta s’obrirà com un fruit massa madur.
Els d’interior ho anomenen L’Aurora del Retorn.
Els de fora ho coneixerem com a col·lapse climàtic global.
8. Epíleg
Em diuen que estic boig, que la meva teoria de la “Terra buida” és una fantasia antiga.
Però he vist les imatges sense filtres: el vòrtex del Pol Nord girant sobre un buit d’ombra; els corrents d’aus que hi desapareixen sense rastre; el camp magnètic invertint-se lentament, com si un altre cor bategués a contratemps. Les aurores boreals, atribuïdes al vent solar, son en realitat llum del sol interior dispersada pels gasos de l’atmosfera exterior.
Potser la humanitat no és més que una crosta, una epidermis tèrmica d’un ésser immens.
Potser som el seu instrument per escalfar el seu cor.
I mentre els governs discuteixen protocols climàtics, la veritable qüestió roman amagada sota els nostres peus:
a qui serveix, realment, la nostra calor?
PROJECTE EQUILIBRI TÈRMIC — CLASSIFICACIÓ NÍVELL ALFA
Document tècnic intern — C.E.P. / Departament d’Energia Planetària
Data d’emissió: 12·07·2042
Autor: Dr. Inot. Sarrob (Divisió de Termodinàmica Planetària)
Estat: CONFIDENCIAL / NOMÉS LECTURA/PROHIBIDA LA DIFUSIÓ
1. Objectiu
Garantir la sostenibilitat tèrmica del nucli interior (codificat com a Estrella I) per mitjà de l’optimització de la temperatura global superficial (Tₑ).
Les variacions excessives de Tₑ podrien afectar l’equilibri gravitatori entre el Sol Exterior (Sₑ) i l’Estrella Interior (Sᵢ), provocant el col·lapse de la crosta intermèdia.
2. Model físic simplificat
2.1. Estructura planetària
La Terra es modelitza com quatre capes concèntriques:
- Sᵢ (Estrella interior): nana marró estabilitzada, radi Rᵢ = 500 km.
- Ai (Atmosfera interior)
- C (Crosta doble): gruix aproximat = 1.000 km.
- Ae (Atmosfera exterior)
Al voltant del Sol exterior:
- Sₑ (Sol exterior): font d’energia principal, irradiació externa.
2.2. Variables principals
| Símbol | Definició | Unitat |
| Rₜ | Radi total del planeta | m |
| Rᵢ | Radi de l’estrella interior | m |
| ρᵢ | Densitat de l’estrella interior | kg/m³ |
| gₑ | Gravetat a la superfície exterior | m/s² |
| gᵢ | Gravetat a la superfície interior | m/s² |
| Tₑ | Temperatura mitjana exterior | K |
| Tᵢ | Temperatura mitjana interior | K |
| Φ | Flux d’energia total entre capes | W/m² |
2.3. Condició d’equilibri gravitatori
ge ≈ gi ⇒ GMe/Rt² ≈ GMi/(Rt−Ri) ²
Nota interna: aquesta simetria explica la “doble habitabilitat”: la gravetat interior és suau però funcional (≈ 7 m/s²).
2.4. Densitat estimada de l’Estrella Interior
Per mantenir la massa proporcional al volum:
Mi = ρi ⋅ 4/3 πRi³
Si Rᵢ = 5×10⁵ m i gᵢ ≈ 7 m/s², resulta:
ρᵢ ≈ 4.5×107 kg/m³
Equivalent a una nana marró col·lapsada, però encara incandescent.
Aquest valor és físicament extrem, però estable sota pressió dual.
3. Intercanvi tèrmic
3.1. Flux d’energia interior-exterior
La diferència de temperatura genera un flux constant a través del magma intermedi:
Φ = k⋅(Ti−Te)/Δr
On k és la conductivitat tèrmica (≈ 4 W/m·K) i Δr = 1×10⁶ m.
Exemple numèric:
Ti = 1800K, Tₑ = 288 K
Φ≈6×10−3 W/m²
Nota tècnica: valor suficient per mantenir l’equilibri si la crosta no perd massa per fractures tectòniques.
4. Mecanismes d’autoregulació climàtica
4.1. Polítiques externes de control
Les autoritats de superfície han estat instruïdes (sense coneixement complet) per mantenir un increment lent però sostingut de Tₑ mitjançant:
- Efecte hivernacle dirigit: tolerància al CO₂.
- Negació climàtica controlada: manteniment de la dependència energètica.
- Geoenginyeria selectiva: aerosols per regular l’albedo en zones clau (latituds 60°–75°).
Propòsit real: impedir l’extinció tèrmica de l’Estrella Interior.
Conseqüència visible: “escalfament global” aparentment aleatori.
5. Obertures polars i convecció
5.1. Descripció
- Nombre: 2 (N i S)
- Radi mitjà: 1.200 km
- Funció: canals de convecció de plasma i gas.
- Condició d’accés: limitada per turbulències electromagnètiques i temperatura extrema (< 210 K).
5.2. Flux convectiu
Q = ρ⋅v⋅A⋅cp⋅ΔT
On:
- ρ = densitat de l’aire (≈ 1.3 kg/m³)
- v = velocitat del flux (≈ 80 m/s)
- A = secció del forat (≈ 4.5×10¹² m²)
- ΔT = 300 K
→ Q ≈ 1.4×10¹⁸ W
Comentari del Dr. S.: “Suficient per mantenir l’atmosfera interior en equilibri amb la exterior, sempre que les boques no es bloquegin per gel de manera perllongada.”
6. Fauna i comportament anòmal
Diverses espècies migratòries segueixen trajectòries incompatibles amb la topografia externa:
| Espècie | Direcció migratòria | Hipòtesi |
| Sterna paradisaea (xatrac àrtic) | Nord → Sud “incomplet” | Accés temporal al forat N |
| Anser indicus (oca índica) | Himalàia → Pol nord | Orientació per camp magnètic intern |
| Eubalaena australis (balena franca) | Sud → 75°S, després desapareix | Segueix corrents tèrmics interiors |
Les seves rutes són usades com a sensors biològics per mesurar l’obertura dels canals de convecció.
7. Activitat volcànica i respiració de la crosta
Les erupcions són interpretades com a mecanismes de compensació pressional entre la crosta interior i exterior.
Quan Tᵢ decau, augmenta la pressió del magma (Pₘ), i es generen punts d’alliberament al mantell.
La fórmula de llindar és: Pm > ρegeh/2 ⇒ erupció
Les aurores boreals, atribuïdes al vent solar, serien en realitat llum del sol interior dispersada pels gasos de l’atmosfera exterior.
8. Protocols de silenci
- Manipulació d’imatges satel·litals: inserció d’albedo dinàmic sobre coordenades >85°N/S.
- Limitació d’accés científic: justificació climàtica o militar.
- Desinformació cultural: associar el concepte “Terra buida” amb conspiracionisme.
- Control de l’opinió pública: finançament de moviments escèptics.
Cita interna: “La millor manera d’amagar la veritat és ridiculitzar-la.”
9. Tecnologia interior detectada
- Propulsió per inversió de potencial gravitatori.
- Blindatge de plasma estable (no detectable per radar convencional).
- Energies de punt zero associades a les fluctuacions entre Sₑ i Sᵢ.
Hipòtesi oficial (nivell Alfa+): les aparicions d’objectes no identificats (UAPs) són missions d’observació interior per verificar l’estabilitat de la crosta.
10. Conclusió
La supervivència del planeta depèn de mantenir el balanç:
Φ interior = Φ exterior
Quan el flux de calor interior no pugui compensar la pèrdua energètica, la crosta col·lapsarà i la nana interior es reactivarà.
L’esdeveniment resultant —denominat Aurora del Retorn— podria alliberar una energia comparable a 10⁶ volcans simultanis.
Annex confidencial:
“Els humans de la superfície no han de saber-ho.
La seva tasca és mantenir el foc encès.
Quan el cor interior desperti, només la llum restarà.”
Model cosmogònic dual: formació planetària per encapsulació d’estrelles secundàries i origen físic de la Terra buida
Resum
Es presenta un model cosmogònic alternatiu en què els planetes s’interpreten com antics sistemes binaris estabilitzats, en els quals l’estrella menor ha quedat encapsulada dins d’una crosta esfèrica formada per acumulació de matèria estel·lar en un punt d’equilibri gravitatori. Aquest model ofereix una explicació física per a fenòmens com els camps magnètics, les anomalies gravitacionals i la presència de llum i energia a l’interior de planetes buits, tot redefinint els mecanismes de formació planetària i l’origen del magma intern.
________________________________________
1. Introducció
La hipòtesi de la “Terra buida” ha estat sovint marginada per manca de fonament físic o per associació amb corrents esotèrics. No obstant això, revisada dins d’un marc cosmològic pre-planetari i amb suport gravitacional i termodinàmic, pot oferir una descripció coherent d’una fase alternativa de formació planetària.
El model aquí presentat proposa que els planetes són antics sistemes binaris en què una estrella menor (nana marró o branca freda) ha quedat encapsulada per acumulació de matèria estel·lar difusa durant les primeres fases de l’univers. Aquesta estructura dona lloc a un planeta amb sol interior, crosta dual i canals polars de convecció i intercanvi de matèria.
________________________________________
2. Model físic general
2.1 Estructura del sistema
El model assumeix una estructura esfèrica composta per tres zones principals:
1. Nucli interior (sol interior)
Radi ri = 5 × 10³ m
Densitat mitjana ρi ≈ 6.1 g/cm³
Temperatura estimada Ti ∼ 4000−6000 K
2. Crosta o corona planetària
Gruix variable d = d(θ), amb un màxim a l’equador i un mínim als pols.
Densitat mitjana ρc = 5500 kg/m³.
Gruix equivalent homogeni deq = 1000 km, de manera que la massa total de la crosta coincideix amb la d’un model homogeni.
3. Cavitat interior (atmosfera interna)
Espessor mitjà ha = 3.000 km.
Pressió efectiva al límit interior de la crosta Pa ≈ 0.7 Patm per la menor gravetat interna.
2.2 Camp gravitatori dual
El camp gravitatori resultant en la cavitat interior és la suma vectorial de dues components oposades:
gint = G(Mi/r²−Mc/R²)
on:
• G és la constant de gravitació universal.
• Mi és la massa de l’estrella interior.
• Mc és la massa efectiva de la crosta.
• r és la distància al centre del sol interior.
• R és el radi extern de la crosta.
S’imposa gint ≈ 7.0 m/s², suficient per a mantenir estabilitat biomecànica d’éssers de 3 – 4 metres d’alçada, però sensiblement inferior a la gravetat terrestre exterior (g⊕ = 9.81 m/s²).
Aquesta condició permet determinar una relació entre Mi i Mc:
Mi/r² = Mc/R² − gint/G
Amb R = 6.37 × 106 m, r = 5 × 105 i gint = 7.0 m/s², s’obté una massa interior d’ordre Mi ≈ 5.8 × 10²² kg, és a dir, unes 0.01 masses terrestres.
________________________________________
3. Formació i estabilització del sistema
En un univers primerenc, dominat per plasma dens i col·lisional, les petites condensacions estel·lars podien restar capturades per estrelles majors i orbitant-les. En aquest context, la pressió dinàmica i la turbulència del medi permetien acumulacions esfèriques de matèria al voltant de l’estrella menor —no en disc, sinó en corones isotropes— mentre aquesta orbitava la gran.
La matèria s’acumulava preferentment al pla equatorial de rotació combinada, generant un gruix superior de crosta a l’equador i forats residuals als pols. Aquest procés defineix un punt d’equilibri gravitacional dinàmic on la força neta entre el sol interior i exterior és mínima:
G.Mi/re² ≈ G.M⊙/D²
on D és la distància entre el sistema i l’estrella exterior.
________________________________________
4. Fenòmens derivats
Fenomen observat Explicació en el model dual
Camp magnètic planetari Restes del camp magnètic de la nana interior, reactivat per corrents de convecció.
Activitat volcànica Respiració de la matèria entre crosta interna i externa, deguda a diferències de pressió.
Anomalies gravitacionals Variacions locals del gruix de la crosta i interaccions amb el camp interior.
Llum interna difusa Emissió infraroja i dispersió atmosfèrica procedent del sol interior fred.
Forats polars Restes de canals de convecció del plasma inicial, estabilitzats per rotació.
________________________________________
5. Habitabilitat i estabilitat atmosfèrica
La pressió interior Pi ve donada per:
Pi = ρa gintha
Si ρa ≈ 1.2 kg/m3 , gint=7.0 m/s2 i ha = 3.0 × 106 m, obtenim:
Pi ≈ 2.5 × 107 Pa ≈ 0.25 atm
Aquest valor és suficient per a mantenir una atmosfera respirable i estable, especialment si l’interior manté una temperatura moderada de 20−30∘C per radiació difusa del nucli.
________________________________________
6. Discussió
Tot i que el model implica densitats extremes i processos no observats directament, la seva coherència interna el converteix en una alternativa interessant per reinterpretar l’origen de les estructures planetàries i certs fenòmens magnètics i gravitacionals.
La hipòtesi d’una estrella interior encapsulada ofereix una explicació natural per:
• La persistència de fonts tèrmiques internes.
• Els corrents magnètics globals.
• La distribució anisòtropa del magma.
________________________________________
7. Conclusions
El model “dual estel·lar encapsulat” descriu una estructura planetària amb:
• Crosta asimètrica i variable.
• Sol interior actiu però compacte.
• Atmosfera interior equilibrada.
• Gravetat reduïda i hàbitat potencial.
A diferència de les visions esotèriques de la “Terra buida”, aquest enfocament es fonamenta en criteris físics, gravitacionals i termodinàmics, i podria ser simulat mitjançant models numèrics de sistemes binaris en entorns densos de plasma primigeni.
________________________________________
8. Variables i constants utilitzades
Símbol Descripció Valor o ordre de magnitud
G Constant de gravitació universal 6.67 × 10−11 N/m2/kg2
Mi Massa de l’estrella interior 5.8×1022 kg
ri Radi del sol interior 5.0×10 m
Mc Massa efectiva de la crosta 5.97×1024 kg
R Radi exterior del planeta 6.37 × 106 m
Gi Gravetat interior 7.0 m/s2
