No era la ciutat més antiga ni la més gran en temps dels primers conqueridors, però en aquell moment Guium —l’actual Palma— creixia amb una determinació gairebé orgànica. Després de segles a l’ombra de la capital romana de tradició pliniana, i en el context dels inicis de la transició cap al cristianisme, la ciutat començava a afirmar el seu propi protagonisme. Els carrers s’estenien, les cases s’alçaven i el límit del seu ager s’ampliava, mentre la població, atreta des de tots els racons de l’illa, augmentava com si obeís una força invisible.

Traçat hipotètic de l’Ager tardoromà de Guium fossilitzat en els carrers mes llargs de la Palma actual; Balmes, Arxiduc, Azaña i fra Juniper Serra.

Però hi havia un element que no creixia al mateix ritme: l’aigua. El seu subministrament havia estat dimensionat per a una petita ciutat de dret llatí de tan sols unes sis hectàrees.

Iserna ho havia entès abans que ningú. No per cap càrrec formal, sinó perquè sabia escoltar la natura. Sovint s’allunyava cap al Pla, on el paisatge s’ondulava suaument, i allà, amb la mà damunt la terra, percebia una humitat latent, una frescor i verdor inesperada que no corresponia a la superfície d’un clima interior d l’illa. Sota la superfície hi intuïa un altre món, potser vinculat a antigues divinitats.

Prop de l’actual Pina hi havia un indret discret: una lleu depressió sense cap tret distintiu aparent. Però després de les pluges, l’aigua hi emergia com si brollés des de dins mateix de la terra, formant una llacuna silenciosa. No era un fenomen desconegut —Iserna havia vist comportaments similars a les Fonts Ufanes al peu de la serrelada—, però aquí l’aigua retinguda, s’acumulava i no es perdia.

Surgència a les Fonts Ufanes a Campanet.

No ho considerava un accident, calia aprofitar l’oportunitat.

Veia en aquella làmina d’aigua un reflex cíclic: aparició i desaparició, plenitud i absència. Recordà llavors els relats clàssics sobre Proserpina, la deessa que transitava entre mons. No sabia si creia en els déus com els sacerdots, però sí en el que simbolitzaven, i aquell indret semblava respondre a aquell mateix ritme ocult.

La necessitat de la ciutat feia urgent una solució. Les fonts eren insuficients i els pous començaven a fallar en èpoques seques. Iserna observava i connectava indicis: la surgència propera que fou venerada pels ancestres, l’acumulació estacional, el pendent natural del terreny.

—No és una llacuna —va concloure—. És un dipòsit.

Un record impactant d’infantesa, quant va visitar Iberia amb el seu padrí, li confirmà la intuïció: la gran llacuna, situada lluny de la ciutat de Mérida, que proveïa d’aigua la urbs. Si allà era possible, aquí també ho podia ser.

Llacuna de Proserpina als voltants de Mérida.

No calia construir des de zero, sinó entendre el lloc.

Va imaginar un sistema discret, adaptat al relleu: petits canals, talussos suaus i trams soterrats que aprofitessin el pendent natural. No es tractava de portar l’aigua, sinó d’acompanyar-la, tal com ja feien les galeries ocultes de la font, que captaven l’aigua subterrània i la conduïen amb una precisió silenciosa. Sabia que aquell no era un punt aïllat, sinó part d’un sistema més ampli, capaç de recollir, regular i fins i tot generar excedents quan la terra es saturava després de les pluges.

Els primers dubtes no tardaren:

—És massa lluny. —No és estable. —No és segura.

Però Iserna ho tenia clar: cap font no ho és del tot, i tanmateix aquella persistia, fins i tot en els estius més secs. No era una aigua qualsevol, sinó una aigua que venia de sota, filtrada, sostinguda en el temps. I això la feia suficient.

Font de Pina, situada vora el centre urbà de Pina.

Amb intervencions mínimes, el sistema començà a prendre forma. No hi hagué grans murs ni obres visibles, sinó ajustos subtils sobre el terreny, com si es completés una estructura ja latent. Quan la llacuna s’omplia, alimentada tant per la pluja com per l’excedent de la font, una part de l’aigua començava a desplaçar-se lentament cap a Guium, seguint el pendent amb una obstinació gairebé natural.

No era un aqüeducte monumental, ni un riu visible.

Era un fil, un fil parcialment subterrani.

Mentre Iserna en seguia el possible traçat, descobrint connexions inesperades entre surgències, canals i lleus depressions del terreny, arribà a sospitar, en trobar-se amb algunes casualitats afortunades, si realment no estava redescobrint, amb l’ajut de la deessa, un traçat ancestral preexistent.

Era un fil, un fil parcialment subterrani. Mentre Iserna en seguia el possible traçat arribà a sospitar, en trobar-se amb algunes casualitats afortunades, si realment sols estava redescobrint, amb l’ajut de la deessa, un traçat ancestral preexistent.

Potser aquell fil no havia nascut amb ella.

Però no perquè altres homes l’haguessin traçat abans amb més saviesa, sinó perquè la terra mateixa el guardava, latent, esperant ser escoltada. Iserna no el descobria: el desvetllava.

Allò que ella començava —amb gestos petits, gairebé invisibles— no sabia si perduraria. Però intuïa que el territori recorda allò que se li grava amb paciència.

I, per un instant, gairebé com una visió fugaç, imaginà altres mans sobre aquell mateix traçat. Mans d’homes que encara no existien, que parlarien llengües diferents i servirien altres senyors, però que reconeixerien el mateix pendent, la mateixa aigua, la mateixa necessitat.

No sabrien qui ho havia iniciat.

Però ho continuarien.

Amb el temps, la ciutat es beneficià d’aquell recurs invisible. Però Iserna sabia que res no és permanent. Aquell espai podia transformar-se, desaparèixer sota noves formes d’ús del territori, esborrat per la mà humana.

Tot i així, alguna cosa romandria.

Potser en els mapes.
Potser en el record difús d’una llacuna.
Potser en un nom escurçat pel temps.

Pina.

Els atles de Joan Blaeu i Johannes Janssonius al segle XVII clarament deformats (encongida tota la zona llevantina i magnificada de la Serra de Tramuntana) representant la Llacuna que existí potser a Pina.

Un dia, després d’una gran pluja, Iserna tornà a la llacuna. L’aigua reposava immòbil, d’una calma profunda, com si amagués alguna cosa sota la seva superfície opaca. S’agenollà i la tocà suaument.

—No desapareixes —murmurà—. Només et transformes.

Per un instant, la làmina d’aigua tremolà lleument, com si hagués rebut la seva veu.

Potser era el vent.

O potser no.

Iserna es quedà en silenci, amb la certesa íntima que aquell lloc no pertanyia del tot al món visible. Que el fil que havia seguit no començava amb ella, ni acabaria amb el temps dels homes.

Imatge SIG d’anàlisi espacial basada en la superposició de capes vectorials, que representa el relleu i el traçat potencial del curs de desguàs (en taronja) de la conca hídrica (en rosa) associada a l’embassament natural de la deessa Proserpina vora la font de Pina.

I llavors ho entengué.

Que sota aquella quietud, invisible i persistent, no hi havia buit, sinó una presència antiga que mai no havia deixat de vetllar.

Que Proserpina custodiaria per sempre més aquell món ocult, guardant-ne el secret en la foscor més profunda de la terra, allà on el temps s’esvaeix i totes les coses retornen al seu origen natural.

Permetent que el fil no es trenqués mai del tot: potser només s’adormiria amb el temps, com una memòria enterrada, esperant en silenci que, en una era llunyana, marcada per un canvi climàtic i tan necessitada de coneixement com d’aigua, algú en tornés a sentir la crida… i fos capaç, de nou, de seguir-ne el rastre.