Pregó de la Festa de l’Estendard 2022

Pregó de la Festa de l'Estendard 2022

LINA MIRA
PALMA HUMANISTA
PREGÓ DE LA FESTA DE L’ESTENDARD

Blue Lady (Dama blava) entronitzada sobre el seu tòtem animal, com
una deessa arcaica. De Suzanne Nessim, acrílic sobre llenç, 1987,
Suècia.
“Goethe va escriure: «Una superfície blava sembla
retreure’s davant nostre […] ens atrau cap a ella» (Hillman, 133).
També dins ella, vers el salvatge i llunyà blau, la mar profunda. […]
Així mateix, el blau és fred. Refresca i calma. És el color de la llum
de la lluna. […] També és el color de les contusions, la melangia,
l’aïllament, el blues. […pot contemplar-se com un terme mitjà entre
la negra desesperació i el blanc de l’esperança i la claredat…]” El
libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas.
Taschen, 2011 (pàg. 650-651)

Molt Honorable Senyor Batle de Palma, digníssimes
autoritats.
Família, amigues, amics, ciutadans i ciutadanes de Palma de totes les
ètnies, cultures, creences i maneres d’estimar, actrius, actors i forans
de la resta de Mallorca i de fronteres enllà.
Això darrer ho he copiat de l’encapçalament del seu pregó a la
historiadora Maria Barceló Crespí, perquè em va semblar preciós.
Primer de tot, moltes de gràcies per venir, avui, aquí, a ferme costat davant la que consider una fita de grandíssima
responsabilitat per a una palmesana de tan poca rellevància.
Gràcies, també, als qui no heu pogut assistir-hi en persona
però que, des d’onsevulla que siau, m’enviau el suport i la força
necessàries per dur a terme aquesta empresa. Mon pare, ma mare, rep
el vostre amor i vos tenc absolutament presents en aquest acte que, si
no fos per les vostres saluts fràgils, presenciaríeu asseguts entre
nosaltres. Precisament, és a vosaltres dos a qui vull dedicar, amb
especial preeminència, allò que avui passarà entre aquestes parets
farcides de filles i fills il·lustres.

Tenir l’oportunitat de ser, tal dia com avui, en aquesta bella
estança, el saló de plens de l’Ajuntament de Palma, és per a mi molt
emocionant. Com ho és haver rebut l’encàrrec de pregonera de la
Festa de l’Estendard d’enguany, honor que vos agraesc de tot cor.
Emocionant i curiós.
Quan m’arribà la proposta d’escriure entorn de Palma i ambmotiu de festejar una fita com la que dona sentit a la celebració
d’avui, he de confessar que primer de tot vaig pensar –A mi? Per què?
Què dic? Què escric?– Quan, posteriorment, el cronista de la ciutat
em va aclarir que la proposta era molt honrosa, encara em ressonaren
amb més força aquestes preguntes. Llavors, vaig pensar en ma mare,
en l’alegria i l’orgull que, segurament, sentiria en conèixer la
notícia…, i aquí som.
Entrem un poquet en context: la Festa de l’Estendard, és en
paraules del professor Gabriel Bibiloni “…una de les festes civils més
antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma d’ençà del segle
XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la
incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al
Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí.”

En efecte, el 31 de desembre de 1229, Jaume I assaltà i
conquerí Madina Mayurqa i l’anomenà Ciutat. I hi introduí la
llengua catalana, bellíssim instrument de comunicació que, avui dia
en un tot de noms, de sons i de formes diverses i precioses, encara
parlam alguns mallorquins.
Entre aquella urbs medieval conquerida i aquesta Palma digital
gentrificada han passat 793 anys.
En ple segle XXI, anomenat de la comunicació i de les persones, em
sembla que no té sentit, de cap de les maneres, elogiar la usurpació
del seu territori a un altre poble, seria com aclamar la guerra, tant la
que patim a Europa, ben al costat de ca nostra, com qualsevol de les
59 guerres actives, ara mateix, al nostre planeta. Com digué
l’historiador atenenc Tucídides, fa 2.500 anys, “calamitats que
succeeixen i que sempre succeiran mentre la naturalesa humana sigui
la mateixa”. Força al poble ucraïnès!
Crec, fermament, en el judici d’aquells intel·lectuals i científics que
afirmen que mentre la cultura de la competició, de la confrontació,
de la guerra marqui el signe dels nostres temps ens serà molt difícil
restaurar la filantropeia, la humanitas, com la traduí Ciceró. I que,
únicament, l’humanisme, l’amor a l’ésser humà, podrà dotar de sentit
la nostra existència perquè, només llavors, reintegrarem l’empatia i

la compassió, sentiments imprescindibles perquè les persones que
conformam cada societat, també la palmesana, puguem conviure en
pau en aquest món nostre globalitzat i superpoblat.
La bogeria pel consumisme i el capitalisme no basten per cobrir les
necessitats humanes intel·lectuals i emocionals, de pensar més enllà,
d’entendre el món i la pròpia existència. L’ésser humà ja no és al
centre del sistema i mentre romanguem desplaçats vagarem perduts a
través de la Història i el sentiment de buit de les nostres vides seguirà
traduint-se, exponencialment, en tot tipus de disfuncions mentals, un
dels mals majors del segle actual.
Per això, potser comença a ser urgent, com ho és ja atendre les
conseqüències del canvi climàtic, treballar per recuperar una
educació creada entorn de l’humanisme, que ens ajudi a
desenvolupar la part emocional, ens connecti amb l’altre i ens
permeti integrar el sentit de pertinença a un grup. En definitiva, que
ens retorni al centre del sistema.
Els quatre pilars de l’educació, segons l’Informe Jacques Delors per
a la UNESCO de l’any 1996, són: 1. Aprendre a conèixer, 2.
Aprendre a fer, 3. Aprendre a viure junts i 4. Aprendre a ser. Vies
imprescindibles per fer front a “la deshumanització del món vinculat
a l’evolució tecnològica”. Afegeix que, […“Més que mai, la funció

essencial de l’educació és conferir a tots els éssers humans la llibertat
de pensament, de judici, de sentiments i d’imaginació que necessiten
perquè els seus talents assoleixin la plenitud i per seguir sent artífexs,
en la mesura del possible, del seu destí…”] [“…s’ha de concedir un
lloc especial a la imaginació i a la creativitat…”] [“…A l’escola, l’art i
la poesia haurien de recuperar un lloc més important que el que els
concedeix, a molts de països, un sistema interessat en allò utilitari
més que en allò cultural.”]
L’Institut Internacional del Teatre, ITI, l’organització d’arts
escèniques més gran del món, fundada l’any 1948 per experts en
teatre i dansa i la UNESCO, imagina un món que atorga un gran
valor i importància a les arts escèniques, un món on l’educació en les
tècniques que li són pròpies i matèries relacionades s’ofereix en tots
els nivells d’educació, des de la primària fins a la secundària i la
universitat.
Com a docent d’art dramàtic puc afirmar que el teatre, com a matèria
d’ensenyament, és un vehicle d’expressió, de comunicació, de feina
en equip, d’integració en un grup; potencia la imaginació, la
creativitat, la desinhibició, el respecte per l’altre i l’autoestima;
genera consciència lingüística, artística, de comunitat i permet
assajar la vida, entre molts d’altres aspectes formatius.

Tenint en compte que cada any, de l’Escola Superior d’Art Dramàtic
de les Illes Balears, ESADIB, surt una nova fornada de titulats,
integrar els especialistes en aquesta àrea al sistema d’ensenyament,
oferiria llocs de feina de qualitat a persones que fan part d’un sector
històricament precari.
La missió de l’ITI és treballar per una societat on les arts escèniques
i els seus artistes prosperin i floreixin. Per això, també imagina un
món on els artistes escènics poden treballar i presentar les seves
idees creatives al públic; un món on les autoritats locals, regionals i
nacionals, així com patrocinadors i donants, inverteixen en les arts
escèniques i financen organitzacions, institucions i artistes en els
camps del teatre, la dansa i el teatre musical en totes les seves formes
diverses; un món on les arts escèniques, especialment el teatre,
s’utilitzen a les comunitats per al desenvolupament i la comprensió
mútua i per construir la pau a les zones de conflicte i a tot el món; un
món on es protegeixen les diverses cultures i expressions i es promou
la innovació.
Des del meu punt de vista, un món on el conjunt de professionals del
teatre deixen de tenir en l’imaginari col·lectiu una imatge bohèmia –
bohèmia en el sentit de malviure del seu ofici– i estan totalment
integrats en la societat, a la qual ofereixen els seus serveis
especialitzats i necessaris.

El mateix ITI va establir el 27 de març com el Dia Mundial del
Teatre. D’ençà de l’any 1962, convida una figura de talla mundial
perquè escrigui un missatge on comparteixi les seves reflexions
sobre el tema Teatre i Cultura de Pau. Aquest missatge circula per tot
el món.
L’any 2018 va ser el torn de l’escriptora i periodista mexicana Sabina
Berman, que en un exercici de síntesi magistral articula l’evolució
del fet teatral des que en tenim constància, fa 2.500 anys, fins avui
dia.
Vos convid a tancar els ulls perquè el viatge sigui més íntim.
Diu així:

“Podem imaginar
La tribu caça ocells llançant petites pedres, quan l’enorme mamut
irromp i RUGEIX –i al mateix temps un petit humà RUGEIX com el
mamut. Llavors, tots corren…
Aquell rugit de mamut proferit per una dona humana –vull imaginarla dona– és l’inici d’allò que ens fa l’espècie que som. L’espècie
capaç d’imitar allò que no som. L’espècie capaç de representar
l’Altre.
Saltem 10 anys, o 100, o mil. La tribu ha après a imitar altres éssers i
representa al fons de la cova, a la llum tremolosa de la foguera, la

cacera d’aquell matí. Quatre homes són el mamut, tres dones són el
riu, homes i dones són ocells, arbres, núvols. Així, la tribu captura el
passat amb el seu do per al teatre. Més sorprenent: així la tribu
inventa possibles futurs: assaja possibles formes de vèncer l’enemic
de la tribu, el mamut.
Els rugits, les siulades, els murmuris –les onomatopeies d’aquest
primer teatre– esdevendran llenguatge verbal. El llenguatge parlat
esdevendrà llenguatge escrit. Per un altre rumb, el teatre esdevendrà
ritual i llavors cinema. I en la llavor de cada una d’aquestes formes
seguirà havent-hi el teatre. La forma més senzilla de representar. La
forma viva de representar. El teatre, que com més senzill més
íntimament ens connecta a la capacitat humana més sorprenent, la de
representar l’Altre.
Cada 27 de març, a tots els teatres del món, celebram aquesta
gloriosa capacitat humana de fer teatre. De representar, i així
capturar el nostre passat per entendre’l –o d’inventar possibles futurs
per a la tribu, per ser més lliures i més feliços. Parl, per descomptat,
de les obres de teatre que realment importen i transcendeixen
l’entreteniment. Aquelles obres de teatre que importen, avui es
proposen el mateix que les més antigues: vèncer els enemics
contemporanis de la felicitat de la tribu, tot gràcies a la capacitat de
representar.

Quins són els mamuts a vèncer avui en el teatre de la tribu?
Jo dic que el mamut major és l’alienació dels cors humans. La nostra
pèrdua de la capacitat de sentir amb els Altres: de sentir compassió. I
la nostra incapacitat de sentir amb allò Altre no humà: la Naturalesa.
Vaja paradoxa. Avui, a la vorera final de l’Humanisme –de l’era de
l’Antropocè, de l’era en què l’humà és la força natural que més ha
canviat i canvia el planeta– la missió del teatre és inversa a la que
reuní la tribu originàriament per fer teatre al fons de la cova: avui
hem de rescatar la nostra connexió amb allò natural.
Més que la literatura, més que el cinema, el teatre –que exigeix la
presència d’uns éssers humans davant uns altres éssers humans– és
meravellosament apte per a la tasca de salvar-nos de tornar-nos
algorismes. Pures abstraccions.
Llevem-li al teatre tota cosa supèrflua. Despullem-lo. Perquè com
més senzill el teatre, més apte per recordar-nos l’única cosa
innegable: som mentre som en el temps, som mentre som carn i
ossos i un cor bategant en els nostres pits. Som aquí i ara solament.
Visca el teatre. L’art més antic. L’art més present. L’art més
sorprenent. Visca el teatre.”

I va haver-hi una època en què el teatre era molt viu a la
nostra ciutat, que hi bategava amb molta de força. L’any 1981, per
iniciativa de Jaume Adrover, amb el suport i l’entusiasme de Nicolau
Llaneres, regidor de cultura en aquell moment, i el patrocini de
l’Ajuntament de Palma va néixer l’esdeveniment teatral de més
rellevància i prestigi de la ciutat, el Festival Internacional de Teatre
de Palma.
Al llarg de deu anys, els palmesans poguérem gaudir a casa de l’art
d’algunes de les figures teatrals més punteres del moment a tot el
món. Palma es convertí en un punt de trobada cultural d’àmbit
internacional. Per les taules de l’Auditorium, principalment, però
també per les del Teatre Principal i el Teatre Municipal, i per espais
urbans com la plaça Major o el parc de la Mar, hi passaren amb les
seves companyies artistes de la talla de Tadeusz Kantor, Dario Fo,
Lindsay Kemp, el Piccolo Teatro di Milano, el Teatre Negre de Praga,
el Ballet de l’Òpera de Pequín i molts més.
També, hi vengueren les millors companyies de l’Estat, amb tota la
seva diversitat lingüística, però, especialment, les grans companyies
en llengua catalana com Dagoll Dagom, Els Comediants, Els Joglarso la companyia del Teatre Lliure, entre d’altres.
Entorn de les representacions, s’organitzaven cicles de conferències,
debats i tertúlies amb la participació d’intel·lectuals de renom i

actors o directors de les obres en cartell al Festival. Totes aquestes
activitats nodrien els artistes locals i esperonaven la seva creativitat.
Palma bullia de cultura en viu.
A la sisena edició, l’any 1986, a la Sala Magna de l’Auditorium de
Palma, que estava plena de gom a gom d’un públic compromès
absolutament amb el fet teatral, com sempre ho estaven totes i cada
una de les funcions de l’enyorat Festival, va venir Josep Maria
Flotats amb el seu Cyrano de Bergerac.
Jo hi era entre el públic i durant aquella meravellosa representació,
on tota la tribu vibràvem amb la manera de dir del mestre i el seu
elenc, vaig tenir una epifania.
Se’m va revelar la vocació, o més ben dit, se’m va desbocar la
vocació amb tota la seva força bruta, tots els porus del meu cos
traspuaven una emoció fins llavors desconeguda, tota jo era un
fenomen elèctric que gairebé levitava amb l’ànima copsada per la
bellesa de l’art, per la força del teatre.
Em consta que no vaig ser l’única actriu mallorquina colpida per tal
prodigi i el públic, ho sé del cert, mai se n’oblidarà.
L’any 1990, va tenir lloc la darrera edició del Festival.

Tornant a la Terra, en termes econòmics, un teatre ple pot ser
un negoci molt lucratiu, però per omplir els teatres, sobretot,
necessitam tornar a generar afició, necessitam de nou crear públic.
Les ja poques companyies professionals, establides a Palma o a altres
indrets de l’arxipèlag balear, que poden tenir una mínima estructura
per sostenir la producció i posterior distribució dels seus espectacles
propis, no poden oferir a ningú més aquests serveis, ni fer apostes per
altri, ni tan sols contractar elencs nombrosos, atès que l’èxit i la gira
de cada proposta artística és sempre una incògnita. Fins i tot, quan
els espectacles, una vegada estrenats, demostren que compten amb
un públic en potència.
Així les coses, les intèrprets ens hem hagut de transformar en
creadores generadores dels nostres llocs de feina. Però la realitat és
que estar al capdavant de la producció per aconseguir recursos, per
minsos que siguin, i cercar un equip tècnic i artístic que vulgui fer
l’aposta amb tu, a més de ser la dramaturga, la directora, la
comunicadora, la protagonista i la distribuïdora de l’espectacle, és
insostenible.
L’aparició d’IB3 Televisió va suposar un nínxol de mercat que va
proporcionar, sobretot en els temps de ficcions audiovisuals com
Mossèn Capellà o Llàgrima de Sang, un oasi de treball en condicions
per a molts d’artistes i tècnics de les Illes, condicions que producció
rere producció s’han anat esvaint.

Els professionals de l’escena tenim un petit percentatge de
representació en una societat que és bàsicament turística i a mesura
que aquest decorat preciós, on els locals hem de viure al backstage,
se gentrifica, la nostra cultura, també, se gentrifica.
Amb el desig de construir les estructures necessàries per
ocupar el lloc que ens correspon en la societat, com a legataris de les
creacions i la cultura i el patrimoni teatral de les arts escèniques
palmesanes, mallorquines, illenques; com a dona, com a artista i com
a palmesana, m’imagín una Palma on, seguint el model de Manacor,
aconseguim generar nous i fidels espectadors que omplen els nostres
teatres; una Palma on amb l’Ajuntament, el Consell i el Govern
organitzam un edifici, dotat amb les infraestructures i els pressuposts
suficients, on els artistes convivim, cream, col·laboram i
intercanviam serveis; una Palma on l’Escola Municipal de Teatre es
consolida i deixa d’existir amb intermitències; una Palma on
integram el teatre com a eina educativa i de treball social; una Palma
on la societat i els treballadors de les arts en viu es troben,
intercanvien idees i conviuen.
Una Palma, en definitiva, on les arts escèniques i els seus artistes
prosperen i floreixen.
En poques paraules, una Palma humanista.

Molts d’anys!
Palma, desembre, 2022