Quan Iserna va tornar a Palma, el padrí ja gairebé no sortia de casa. Només de tant en tant, quan l’aire era suau i la llum semblava rentada per la tramuntana, acceptava caminar fins al cementiri vell. “Allà on la terra encara recorda”, deia.

El camí travessava antics horts i parets mig caigudes, i, sense saber-ho, Iserna seguia la línia exacta d’un traçat antic. El padrí, amb el bastó, li anava mostrant els noms que la ciutat havia oblidat: Ca l’Ardiaca, Son Tril·lo, les Covetes, Jesus. Eren tres punts d’un triangle invisible que s’alçava al marge del món viu —un triangle que, segons ell, havia estat el cor geomètric d’un espai sagrat molt abans que s’hi construís el cementiri al segle XIX.

Vista de la zona de Ses Covetes de Campos on resten documentats enterraments d’època romana.

—Abans dels frares de l’ordre de Jesus, abans dels murs, aquí ja s’hi enterrava gent —murmurava el padrí—. El nom no menteix mai. “Covetes” ho diu tot: urnes, cendres, repòs.

Iserna recordava que en alguns papers antics s’esmentaven urnes trobades a les Covetes de Campos, i no pogué evitar establir un paral·lel. Era possible que aquell mateix mot, repetit a Palma, fos una ombra lèxica d’un ritual remot. Potser, pensava, les paraules fossilitzen la memòria igual que la pedra conserva la forma d’un cos extingit.

Quan arribaren al mur del cementiri, des de la part alta del camí de l’Ardiaca, de visió panoràmica immillorable, el padrí li assenyalà la topografia amb una precisió sorprenent.—Mira bé: si uneixes aquest lloc amb el curs del torrent de Sa Riera i amb el camí de Ca l’Ardiaca, surt un triangle allargat, orientat cap al sol migjorn, apunta just al centre de la rotonda; vòrtex de moviment continu del transit insaciable. És com si haguessin volgut escriure una pregària amb la terra.

Geometria triangular isòsceles molt comuna en l’estructuració de molts cementiris i necròpolis antigues (Son Tril·lo).

Iserna somrigué: havia llegit en algun estudi que moltes necròpolis clàssiques s’organitzaven segons una geometria semblant —triangles, ventalls, trapezis— com si la forma mateixa ajudàs les ànimes a travessar el límit entre el món dels vius i el dels morts. El padrí, com bon geògraf que era, sense haver llegit cap llibre d’investigació recent, ho sabia d’instint:

—Aquí hi ha una porta —digué—. Però ningú ja no sap on du.

A pocs passos, darrere d’un mur de pedra seca, es veia el que quedava del Convent de Jesús. El seu claustre, mig engolit pel manicomi, semblava una ferida oberta a la memòria del lloc. Iserna pensà que potser el convent mateix havia heretat la funció d’un espai més antic, d’un templum funerari o ustrinum desaparegut, com els que els romans aixecaven prop dels camins i dels torrents, on l’aigua servia per fer les libacions als morts. El torrent de Sa Riera, a tocar, podia haver estat el desguàs d’aquest curs d’aigua ritual procedent de l’antiga sèquia de La Vila. El padrí, que no sabia de libacions ni de mites, només hi veia un fil d’aigua que separava dos mons: el de la ciutat dels vius, i el del silenci dels morts.

Imatges del Convent de Jesús que estava situat al carrer de Jesús. Encara en resten algunes mostres del claustre a l'actual Hospital Psiquiàtric.

—Això no és nou —digué Iserna—. A moltes parts d’Europa els antics enterraven en triangles. Fixa’t en les piràmides de cunya de Polònia i el seu homònim a Es Coll entre Manacor i Porto Petro, o en els túmuls de Son Real i Cala de Sant Vicenç. Tots recullen aquesta geometria, alguns orientats a ponent o migjorn com si la llum fos el camí de retorn. El padrí el mirà amb una calma fonda.

—Idò aquí també, filla meva. Només que el sol ja no és nostre.

Des d’allà dalt, Iserna veia la ciutat estendre’s com un mosaic desordenat. Els antics agers —els camps de subministrament (Viles romanes agràries, aqüeductes i sèquies, Edificis públics de jocs i cultura, etc…) de l’època romana— havien estat substituïts per blocs, vies, solars, però es podia reconèixer perfectament el seu límit fossilitzat als carrers mes llargs i rectes de la ciutat (Fra Juniper Serra, Balmes i Manuel Azaña) formant junt amb la línia litoral un rectangle de 75 per 50 Actus. Els camins que delimitaven el triangle en el que es troba inscrit el cementiri encara hi eren, fossilitzats en carrers com Carrer de Jesús (vorejant el curs de Sa Riera cap a Puigpunyent) , De l’Ardiaca, i Camí dels Reis, però ja ningú no hi reconeixia la seva proporció original. Tot allò que havia estat mesura, equilibri i sentit, ara era propietat i rendiment.

Traçat hipotètic de l’Ager tardoromà fossilitzat en els carrers mes llargs de Palma; Balmes, Arxiduc, Azaña i fra Juniper Serra.

El padrí s’aturà i digué amb veu baixa: —Abans enterràvem els morts; ara ens venen i es sepulta la terra.

Aquella frase restà suspesa com una maledicció. Iserna entengué, per primer cop, que la imminent decadència de Mallorca no era només econòmica, sinó espiritual: un poble que es veu obligat a vendre la seva terra és com un cos sepultant-se a si mateix abans de morir.

Quan el sol s’enfonsà rere Puigpunyent, mirant cap a ponent, una claror daurada tenyí els murs del cementiri. Iserna va sentir, com un eco profund, la veu de Nuredduna. No la veu d’una dona, sinó la d’una illa sencera que encara recordava. Li parlava des de sota terra, entre les pedres, com si cada topònim fos una paraula del seu idioma antic: Covetes, Ardiaca, Tril·lo, o Convent de Jesús amb les restes espectrals del seu claustre, d’on semblà emergí la sacerdotessa…

Iserna comprengué que aquell triangle no era només una forma geomètrica: era una clau, un símbol del pas, de la mesura i de la pèrdua. I que potser, si algun dia Mallorca recordava com es deien els seus llocs sagrats, també recordaria qui era ella mateixa, i els orígens de tots els qui l’habitaren.

Terra abatuda

Quan Iserna tornà a Palma, després de molts d’anys de l’enterrament del seu padrí al darrer lloc on el va veure viu, gairabé no va poder reconèixer res. Els camps havien desaparegut sota una taca d’oli urbanística, i el triangle antic —Ca l’Ardiaca, Son Tril·lo, les Covetes— ja només subsistia com una ombra sota l’asfalt dels gratacels que ara l’envoltaven, donç exhaurit el terreny ja sols es podia continuar creixent en altura. L’illa, limitada per natura, creixia paradoxalment cap a la seva pròpia extinció.

El torrent de Sa Riera, on abans s’oferien libacions, s’havia convertit en una ample avinguda que el soterrava. Els diaris, donant veu a polítics irresponsables, parlaven d’“alliberar el sòl rústic”, però Iserna veié que allò volia dir vendre la pell de la terra, convertir l’espai sagrat en mercaderia.

Des del mur del cementiri, ara encerclat per grans vies i carreteres, mirà el paisatge i recordà la geometria antiga, que malgrat tot encara era present: el triangle com a pas entre el món dels vius i el dels morts. Comprengué que aquella forma, al·legòrica del que veia al paisatge urbà, encara respirava sota la ciutat, com una memòria sepultada.

Llavors la sentí —Nuredduna—, veu o vent entre les tanques: “M’han venut, Iserna. Els meus fills construeixen damunt les meves tombes.”

Va vessar unes gotes d’aigua damunt la terra seca. No per fe, sinó per memòria.
Perquè cada gota —Covetes, Ardiaca, Tril·lo— era una paraula antiga, un record del que fou viu.

Iserna entengué que la mort de Mallorca no era física, sinó moral: la pèrdua d’arrels, la venda del propi esperit.

El triangle restava sota la ciutat com una ombra persistent, sols vigilat per les animes dels morts, esperant que algú el recordés abans que tot fos silenci i reflexió d’antany. Sols una espurna d’esperança, emergia; el retorn a les arrels de les noves generacions.