Un equipo de la UIB ha pasado tres semanas en la isla Rey Jorge analizando la resistencia de especies vegetales a temperaturas bajo cero, sequía y radiación solar.
Palma, 18 de marzo de 2025 – Un equipo de investigadores del Instituto de Investigaciones Agroambientales y de Economía del Agua (INAGEA) de la Universidad de las Islas Baleares (UIB) ha realizado una estancia de tres semanas en la Antártida para estudiar las plantas que sobreviven en uno de los entornos más hostiles del planeta.
Los doctores Javier Gulías, Manuel Ayuso, David Alonso y Xurxo Gago viajaron hasta la base antártica Carlini, en la isla Rey Jorge, como parte del proyecto de investigación POPEYE, con el objetivo de analizar los mecanismos que permiten a ciertas especies vegetales tolerar condiciones extremas como el frío intenso, la escasez de agua y la radiación solar elevada.
Durante su estancia, los investigadores realizaron estudios sobre la capacidad fotosintética de diversas especies y su respuesta ante condiciones ambientales adversas. Uno de los mayores retos de la expedición fue la adaptación de los equipos científicos a un entorno tan extremo. Para ello, junto a investigadores de las universidades de La Rioja y del País Vasco, desarrollaron técnicas portátiles que permitieron realizar mediciones en el campo sin necesidad de laboratorio.
Condiciones extremas y desafíos logísticos
La expedición coincidió con las semanas más cálidas del verano antártico, en las que la temperatura osciló entre -2 y 2°C, con vientos que alcanzaron los 70 km/h. Las duras condiciones climáticas obligaron a los científicos a adaptar su trabajo diario, alternando recolección de muestras en exteriores con tareas en laboratorio cuando el clima lo impedía.
Colaboración internacional
Además de las investigaciones propias del INAGEA, los científicos de la UIB colaboraron con el Instituto Antártico Argentino (IAA) y el Instituto de Investigación Polar de Corea (KOPRI) en dos líneas de estudio:
Uso de plantas en la degradación de hidrocarburos para mitigar el impacto de derrames en ecosistemas sensibles.
Relación entre algas y líquenes en entornos extremos, analizando cómo la simbiosis mejora la resistencia de estas especies.
Apoyo institucional
La investigación se enmarca en el proyecto “Physiological basis of Outlier model systems in the Photosynthesis-multitolerance DER”, con el respaldo de diversas instituciones científicas y medioambientales.
La Comisión del Centro Histórico ha autorizado la limpieza de pintadas en sa Llotja, Born, Puig de Sant Pere, El Lul.lia, el Col.legi Notarial y la Iglesia de Sant Joan de Malta. También ha dado luz verde a la rehabilitación de un edificio medieval en la calle Sant Jaume y la adecuación de aulas en el Colegio Sant Francesc.
Palma, 18 de marzo de 2025 – La Comisión del Centro Histórico ha aprobado este martes la solicitud de Emaya para intensificar la limpieza de grafitis en edificios y espacios patrimoniales afectados por pintadas vandálicas en el centro histórico de Palma. Entre los enclaves donde se llevarán a cabo las intervenciones destacan sa Llotja, Born, Puig de Sant Pere, El Lul.lia, el Col.legi Notarial y la Iglesia de Sant Joan de Malta.
El teniente de alcalde de Urbanisme, Óscar Fidalgo, ha explicado en rueda de prensa que esta actuación responde al compromiso del Ajuntament de preservar el patrimonio histórico y mejorar la imagen del casco antiguo.
Rehabilitación de un edificio medieval en Sant Jaume
Además, la Comisión ha dado luz verde a la rehabilitación de un edificio de viviendas en la calle Sant Jaume, que pasará a convertirse en una vivienda unifamiliar. Según ha detallado Fidalgo, la reforma respetará todos los elementos patrimoniales del inmueble, tales como ventanas, arcos y pavimentos históricos, ajustándose al Plan General.
Se trata de un edificio de origen medieval (siglos XIV-XV) que ya ha sido objeto de varias reformas a lo largo de su historia y que cuenta con una regulación de protección arquitectónica ambiental debido a su valor histórico, artístico y arquitectónico.
Ampliación de aulas en el Colegio Sant Francesc
Asimismo, la Comisión ha aprobado la rehabilitación y adecuación de varias dependencias en el Colegio Sant Francesc de Palma, situado en la plaça de Sant Francesc, para adaptarlas a aulas de educación infantil.
La reforma se centrará en la planta baja, donde se habilitarán un aula infantil para niños de 0 a 1 año, un aula para niños de 1 a 2 años, otra para niños de 2 a 3 años y una sala multiusos, ocupando un total de 228 metros cuadrados.
Polémica sobre el vial de Son Bordoy
Por último, Fidalgo ha desmentido las declaraciones de la edil de Més per Palma, Neus Truyol, quien acusó al equipo de Gobierno de permitir la construcción de una carretera de 22 metros de ancho en Son Bordoy, en una zona agrícola de El Molinar.
El edil ha recordado que el Plan General de 2023, aprobado cuando Truyol estaba al frente de Urbanisme, ya incluía una solución para este vial, consistente en la ampliación del Camí d’en Viquet con dos carriles, una franja de arbolado de 1,5 metros y una ciclovía de 3 metros.
“Truyol era conocedora de estos cambios, ya que fueron incluidos en el PGOU de 2023 y se le informó en dos ocasiones. Aun así, tergiversa la información con el único objetivo de perjudicar al equipo de Gobierno”, ha subrayado Fidalgo.
Las obras, que han supuesto la renovación de más de 1.400 metros lineales, se han ejecutado en cuatro semanas con una inversión de 147.800 euros.
Palma, 18 de marzo de 2025 – El Ajuntament de Palma ha finalizado los trabajos de reparación del pavimento de los caminos perimetrales del bosque de Bellver, una actuación que ha supuesto la renovación de más de 1.420 metros lineales y 4.300 metros cuadrados de estos senderos.
Las obras, que han tenido un coste de 147.816 euros, han servido para mejorar el estado de estos caminos, cuyo pavimento de suelo estabilizado presentaba un avanzado deterioro debido al paso del tiempo, las lluvias y el tránsito continuo de peatones y vehículos. Además, algunas de las primeras fases de construcción de estos viales eran bastante antiguas, lo que había agravado su desgaste.
El servicio de Vialitat, dependiente del área de Infraestructures, Accessibilitat i Polígons Industrials, ha llevado a cabo la reparación de los tramos más dañados, aplicando un nuevo suelo estabilizado de color similar al anterior para mantener la integración paisajística en este entorno natural.
Mejoras en el bosque de Bellver
Esta actuación se suma a otras obras recientes en este emblemático pulmón verde de Palma, como la rehabilitación del Passeig de Ronda del Castell de Bellver, que ha permitido reabrir al público esta zona del castillo y ofrecer la posibilidad de realizar el circuito completo.
Asimismo, dentro de las políticas impulsadas por la Mesa Palma Verde, se ha llevado a cabo la reposición de hasta 1.200 árboles en el bosque de Bellver, la mayoría de ellos pinos, con el objetivo de garantizar la conservación y regeneración del entorno natural.
El grupo hotelero también ocupa la tercera posición en Innovación Comercial en el ranking elaborado por la Universidad Carlos III de Madrid y Neovantas.
Madrid, 14 de marzo de 2025 – Meliá Hotels International ha sido reconocida como la primera empresa española en Innovación Social y Medioambiental en la última edición del Índice Español de Innovación (IEI), un estudio elaborado por la Universidad Carlos III de Madrid en colaboración con la consultora Neovantas. Además, la compañía hotelera ha logrado la tercera posición en Innovación Comercial, situándose como la única empresa del sector de la hospitalidad en un panel con grandes firmas tecnológicas como ING y UBER.
El Índice Español de Innovación es el primer estudio en España que mide la innovación empresarial desde la perspectiva del consumidor, valorando el impacto de las empresas en la sociedad, el medioambiente y la experiencia de sus clientes. En su última edición, ha recopilado las opiniones de más de 24.000 personas a través de una muestra elaborada por el instituto demoscópico Sigma2, analizando la actividad de 127 compañías de 21 sectores, que representan más del 70% del consumo de los hogares en España.
Liderazgo en innovación con impacto social y medioambiental
El índice de Innovación Social y Medioambiental evalúa el compromiso de las empresas con el bienestar social y la sostenibilidad, así como su capacidad para ofrecer soluciones innovadoras a los desafíos medioambientales. En este ámbito, Meliá ha sido la empresa mejor valorada, reflejando el reconocimiento de los consumidores a su apuesta por un turismo más responsable.
Durante la presentación de los resultados del IEI en Madrid, Gabriel Escarrer, presidente y consejero delegado de Meliá, destacó que “la innovación en el turismo no solo se traduce en nuevas tecnologías, sino en experiencias y servicios diferenciados que aportan valor al cliente, aumentan la rentabilidad y refuerzan su fidelidad”.
Meliá expuso cómo su apuesta estratégica por la innovación digital ha permitido consolidar su canal de ventas propio, que ya representa el 50% de sus ingresos, al tiempo que optimiza la satisfacción del cliente mediante una oferta personalizada.
Innovación aplicada a la experiencia del cliente
Frente a otras compañías con un ADN tecnológico, Meliá ha destacado la importancia de aplicar la innovación en la mejora del servicio y la experiencia del cliente, sin deshumanizar el trato. Un ejemplo de ello es la implantación de kioscos digitales de check-in en los hoteles de la marca ZEL, creada en colaboración con Rafael Nadal. Esta solución permite a los huéspedes evitar esperas, aunque siempre tienen la opción de recibir una atención personalizada por parte del personal del hotel.
«Los índices de satisfacción de nuestros clientes demuestran que la combinación de innovación y servicio humano es clave para ofrecer una experiencia de calidad», explicó Escarrer.
Compromiso con la innovación y la sostenibilidad
Para Meliá, la innovación forma parte de su cultura empresarial desde hace décadas, al igual que su compromiso con la sostenibilidad y la responsabilidad social. «Es un doble honor liderar el Índice Español de Innovación en la categoría de Innovación Social y Medioambiental», concluyó Escarrer.
Este reconocimiento refuerza la posición de Meliá como líder en innovación en el sector turístico español, consolidando su apuesta por un modelo de negocio que combina tecnología, sostenibilidad y excelencia en el servicio.
El recital incluirá obras de Fauré, Schubert y Mahler, bajo la dirección de Pablo Mielgo, y se celebrará el 20 de marzo en Palma y el 21 en Manacor.
Palma, 18 de marzo de 2025 – La Orquesta Sinfónica Illes Balears ofrecerá este jueves su séptimo concierto de temporada en el Auditorium de Palma. El programa contará con la presencia de la violista solista Sara Ferrández, quien interpretará el Concierto para viola en do mayor de Joseph Schubert. Bajo la batuta del maestro Pablo Mielgo, el repertorio incluirá también la Pavane, Op. 50 de Gabriel Fauré y la Sinfonía núm. 1 «Titán» de Gustav Mahler.
Este concierto se repetirá el viernes 21 de marzo en el Auditorio de Manacor, a las 19:30 horas. Las entradas están disponibles en la página web de la orquesta (www.simfonicadebalears.com).
El recital se iniciará con Pavane, Op. 50, una pieza melancólica del compositor francés Gabriel Fauré, escrita en 1887 y caracterizada por su elegancia y refinada orquestación. Seguirá el Concierto para viola en do mayor, una de las obras más destacadas del repertorio para viola de Joseph Schubert, que destaca por su riqueza armónica y melodismo evocador.
La solista de la noche, Sara Ferrández, ha sido reconocida por la crítica por su sonido cálido y naturalidad en el escenario. Considerada una de las violistas más prometedoras de su generación, ha actuado en prestigiosas salas internacionales como la Berlin Philharmonie, Elbphilharmonie de Hamburgo, Alte Oper de Frankfurt y el Auditorio Nacional de Música de Madrid.
El concierto culminará con la interpretación de la Sinfonía núm. 1 en re mayor de Gustav Mahler, compuesta entre 1887 y 1888 y estrenada en 1889 en Budapest. Se trata de una de las sinfonías más impactantes del repertorio por su riqueza expresiva y su innovadora orquestación.
Además, en este concierto participará la Academia Sinfónica, un proyecto nacido en 2016 para fomentar el talento joven y acercar la experiencia orquestal a los estudiantes de música de Baleares. En esta ocasión, ocho jóvenes músicos se integrarán en la interpretación junto a la Sinfónica.
El autor de las novelas históricas Isla Negra y Mala Mar hablará sobre su proceso de investigación en el ciclo Biblioteca de Escritores el próximo 20 de marzo.
Palma, 18 de marzo de 2025 – La Biblioteca Pública de Palma «Can Sales» acogerá este jueves una nueva sesión del ciclo Biblioteca de Escritores, con la participación del escritor ibicenco Toni Montserrat. Bajo el título «Tras las huellas del pasado: el arte de documentarse para escribir», el autor compartirá su experiencia en la investigación histórica para la construcción de sus novelas de misterio e intriga.
El ciclo Biblioteca de Escritores, organizado por la Dirección General de Cultura de la Conselleria de Turismo, Cultura y Deportes, tiene como objetivo fomentar el encuentro entre autores y lectores, así como promover la reflexión sobre el oficio de la escritura y el proceso creativo.
Montserrat, nacido en Ibiza en 1974, ha destacado en el panorama literario con sus novelas Isla Negra (2023) y Mala Mar (2024), en las que reconstruye episodios oscuros de la historia de Baleares con un estilo ágil y envolvente. Su primera obra, Isla Negra, se inspira en un crimen real ocurrido en la Ibiza del siglo XIX, mientras que Mala Mar traslada su universo narrativo a la Mallorca de la misma época, explorando las tensiones sociales y culturales de la isla a través de una trama llena de intriga y giros inesperados.
En su conferencia, el autor desgranará el proceso de investigación que sigue para dotar de veracidad a sus novelas, desde la consulta de archivos y documentos históricos hasta la manera en que transforma esos datos en una historia atractiva y emocionante sin perder el rigor. Además, explicará cómo el pasado puede convertirse en fuente inagotable de inspiración para la narrativa contemporánea.
La cita será el jueves 20 de marzo a las 18.00 horas en la Biblioteca Pública de Palma «Can Sales», el centro bibliotecario de referencia de la ciudad. La entrada es libre hasta completar aforo.
El Teatre Principal de Inca acogerá este jueves un espectáculo interactivo donde los alumnos decidirán el desarrollo de la función, promoviendo su creatividad y participación en la ópera.
Palma, 18 de marzo de 2025 – La Conselleria d’Educació i Universitats continúa con el ciclo de conciertos didácticos del programa «Viu la Cultura», presentando este jueves en el Teatre Principal de Inca el espectáculo «Operació Òpera». Esta iniciativa busca acercar el mundo de la ópera a los más jóvenes de una manera dinámica e interactiva, convirtiéndolos en protagonistas de la historia.
El concierto ofrece un recorrido por los oficios, los espacios y la música propia del género operístico, pero con una característica especial: los alumnos decidirán cómo se desarrolla el argumento mediante votaciones en directo, haciendo que cada función sea única y diferente.
La representación contará con la participación de tres cantantes líricos y un pianista, e incluirá la colaboración activa de los estudiantes, quienes interpretarán una pieza musical que habrán trabajado previamente con sus profesores. Esta dinámica les permitirá experimentar en primera persona la emoción de participar en una producción operística.
Más de 300 alumnos de diferentes centros educativos de Mallorca asistirán a esta experiencia inmersiva. Entre los colegios participantes se encuentran:
CEIP Llorenç Riber
CEIP Pere Rosselló Oliver
CC Sant Francesc d’Assís (Manacor)
CEIP Nadal Campaner Arrom
Con esta iniciativa, la Conselleria d’Educació i Universitats reafirma su compromiso con la promoción cultural y artística en las escuelas, ofreciendo experiencias didácticas que fomentan la creatividad, el pensamiento crítico y la participación activa de los alumnos en las artes escénicas.
La Fundación Barceló y ADEMA presentan un proyecto expositivo que conecta el arte histórico y contemporáneo en Art Palma Brunch.
Palma, 18 de marzo de 2025. – La Fundación Barceló y la Escuela Universitaria ADEMA han presentado esta mañana un innovador proyecto expositivo que reinterpretará parte del fondo artístico de la Fundación, concretamente su colección de pintura mallorquina de finales del siglo XIX y principios del XX. Esta iniciativa se enmarca en el evento Art Palma Brunch y supone la primera vez que la Fundación abre su patrimonio al diálogo con el arte contemporáneo.
En la rueda de prensa, celebrada en la sede de la Fundación Barceló, han participado el director general de la Fundación, José María Navarro, el presidente de ADEMA, Diego González, Pablo Pelluz, artista y docente, la comisaria del proyecto, Pilar Pujol, así como docentes y alumnos de ADEMA que han trabajado en esta exposición.
Para conocer más sobre este diálogo entre el pasado y el presente artístico, conversamos con la comisaria del proyecto, Pilar Pujol.
Pieza a reinterpretar. Es Born a s'horabaixa (1897) de Joan Fuster Bonnin.
La Fundación Barceló abre por primera vez su patrimonio artístico al diálogo con el arte contemporáneo. ¿Cómo surge esta iniciativa y qué objetivos persigue con esta reinterpretación del legado artístico?
Desde el momento en que la Fundación supo que Palma contaría con un grado universitario en Bellas Artes, se sintió profundamente interesada en colaborar, como una manera de respaldar a los jóvenes artistas de la isla.
En los principios fundacionales de nuestra institución, la cultura ha sido concebida como un pilar esencial para el bienestar de las personas, y la difusión cultural, como un medio para enriquecer tanto a los individuos como a la sociedad en su conjunto. Desde su creación, hace ya 35 años, la Fundación ha tenido como objetivo principal preservar y promover el arte producido en Mallorca. A lo largo de este tiempo, hemos desarrollado diversas iniciativas relacionadas con el arte contemporáneo, como los concursos de pintura joven e internacional, que organizamos entre 1991 y 2010.
En esta trayectoria, la Fundación también ha adquirido obra de artistas mallorquines o de aquellos que desarrollaron su carrera en Mallorca a finales del siglo XIX y principios del siglo XX, como una forma de preservar y poner en valor el patrimonio cultural de nuestra isla.
Si bien nuestras exposiciones siempre han reservado un espacio para la obra contemporánea, creemos que fusionar arte y educación es una manera única de poner en valor el talento de los jóvenes artistas de la isla, apoyando su desarrollo profesional desde las etapas formativas de su carrera.
La Escuela Universitaria ADEMA participa activamente en el proyecto a través de docentes y alumnos. ¿De qué manera han trabajado los estudiantes en la reinterpretación de las obras y qué aportes destacan en la exposición?
El proceso creativo ha sido abordado desde una perspectiva histórica del arte, lo que implica comprender el movimiento y el período artístico al que pertenece la obra, conocer la trayectoria del autor y analizar el contexto histórico en el que se inscribe. En este caso, el contexto se centra en la ciudad de Palma a finales del siglo XIX, y en los cambios que han tenido lugar a lo largo del tiempo, teniendo a la ciudad como protagonista.
Este enfoque se ha trabajado estableciendo un contacto directo entre los alumnos y las obras, permitiendo que sean estudiadas y analizadas en profundidad. La profesora Concepción Bauzá y la comisaria Pilar Pujol han sido las encargadas de impartir la formación historiográfica, mientras que el profesor y artista Tomás Pizá ha guiado a los artistas en el aspecto técnico de la producción artística.
Los aspectos más destacados de la exposición podrán comentarse una vez esté «montada» la muestra. ¡Estoy trabajando en ello!
La selección de pinturas de finales del siglo XIX y principios del XX representa una época clave en la historia del arte mallorquín. ¿Qué criterios se han seguido para elegir las piezas que forman parte de esta muestra?
La elección de la pieza de nuestra colección patrimonial ha venido dada como acción para respaldar la iniciativa del Ajuntament de Palma y poner la candidatura de «Palma a Capital Cultural Europea 2031», la cual apoyamos.
En esta ocasión, los estudiantes de primer cuso de ADEMA Bellas Artes, han trabajado en la reinterpretación de una obra icónica del fondo patrimonial de la Fundación: Es Born a s’horabaixa (1897) de Joan Fuster Bonnin. Esta pintura refleja el inicio de la ciudad moderna a través de uno de sus paseos más emblemáticos y será el punto de partida para explorar la conexión entre el pasado y el presente cultural de Palma.
El proyecto se presentará en Art Palma Brunch, un evento de referencia para el arte contemporáneo en Mallorca. ¿Qué impacto esperan generar en el público y cómo creen que puede enriquecer la escena cultural de la isla?
A través de esta conexión buscamos fomentar el pensamiento crítico y promover una mayor conciencia del patrimonio cultural de Mallorca.
Creemos que este proyecto tiene un gran potencial para enriquecer la escena cultural de la isla al establecer un puente proporcionando un espacio para el diálogo entre el arte contemporáneo y el legado de la producción artística en Mallorca. En este sentido, la exposición no solo será una muestra de arte, sino también un lugar de reflexión sobre nuestra identidad cultural. Es crucial no olvidar el legado de nuestra historia y, al mismo tiempo, ofrecer nuevos enfoques y perspectivas que contribuyan a enriquecer nuestra cultura contemporánea.
Además, este tipo de proyectos crea oportunidades para el desarrollo de una cultura más inclusiva y diversa, estimulando la interacción entre artistas emergentes y establecidos, académicos, curadores y público general. A través de este proceso de colaboración, el proyecto tiene la capacidad de reforzar el sentido de pertenencia y orgullo por el patrimonio cultural de Mallorca, mientras se abren nuevas vías para la creatividad y el intercambio artístico.
En resumen, esperamos que esta iniciativa no solo atraiga a los amantes del arte, sino que también incentive un diálogo constante sobre la importancia de nuestra historia y el papel que juega el arte en su preservación y revalorización, convirtiéndose en un motor de transformación para la escena cultural local.
Esta exposición abre nuevas posibilidades para la conexión entre el arte histórico y el contemporáneo. ¿Hay planes de continuar con este tipo de diálogos en futuras iniciativas de la Fundación Barceló y ADEMA?
En cuanto a los planes futuros, la Fundación Barceló y ADEMA tienen el propósito de seguir cultivando este tipo de iniciativas. Reinterpretaciones #1 ha sido concebida con la ilusión de continuar explorando y colaborando en nuevas «reinterpretaciones» en los próximos años. La idea es seguir tejiendo este puente entre el arte del pasado y el presente, propiciando nuevas lecturas y reinterpretaciones que nos permitan, tanto a los artistas como al público, profundizar en nuestra identidad cultural desde diferentes perspectivas.
El objetivo de este tipo de proyectos es seguir creando un espacio de intercambio y diálogo constante que promueva el conocimiento mutuo y la evolución de la escena artística local.
En el vast misteri de la història humana, les estructures monumentals que han sobreviscut al pas dels segles, com les majestuoses piràmides d’Egipte, les misterioses muralles de Sacsayhuamán al Perú, i altres construccions de gran magnitud, ens fascinen i desconcerten alhora. Però al costat d’aquestes obres, existeix una qüestió que ha capturat la imaginació d’arqueòlegs, antropòlegs i estudiosos de les cultures antigues: els cranis que no s’assemblen a cap de les característiques humans modernes. Cranis que suggereixen una realitat genètica diferent, una modificació que no només era cultural, sinó també biològica. I què passa si aquestes alteracions no només estan relacionades amb l’evolució natural, sinó amb una antiga raça capaç de dominar les tècniques constructives més enigmàtiques del passat?
Baalbek i les seves descomunals pedres.
Evolució del crani de l’homínid.
Des de les profunditats de les terres de Paracas al Perú fins a les muntanyes remotes del Càucas i a les sorres antigues d’Egipte, els cranis trobats tenen una morfologia que desvia de qualsevol cosa que puguem considerar com a normal en els humans actuals. Alguns d’aquests cranis presenten una ampliació natural de la cavitat cranial, amb capacitats que sobrepassen l’humana mitjana. Les teories tradicionals afirmen que aquests canvis van ser fruit de la deformació artificial, com la deformació cranial que es practicava entre els maies i altres cultures, però l’excepció d’alguns d’aquests cranis posa en dubte aquesta visió. Els experts, astorats per les troballes, especulen sobre si aquestes alteracions podrien ser genètiques, resultat d’una línia evolutiva paral·lela que va generar una població amb una morfologia única.
Cranis de Chongos, Paracas. Museu Regional d’Ica, Perú.
El Caire, amb les seves imponents piràmides i temples, és testimoni d’aquest enigma. En els tombes de faraons com Akenatón, el crani allargat sembla desviar-se de la tipologia habitual egípcia, una alteració que podria ser el reflex d’una classe especial, d’una casta d’elit que portava aquestes característiques físiques distintives, que potser no eren merament estètiques, sinó relacionades amb una capacitat excepcional per a la construcció i el coneixement arquitectònic. Algunes teories suggereixen que aquests individus podrien haver estat els veritables constructors dels grans monuments que encara avui en dia ens impressionen. Si Akenatón i la seva cort tinguessin aquest tipus de cranis, no seria una simple alteració cultural, sinó una herència genètica que podria vincular-se directament amb els coneixements extraordinaris que van permetre la creació d’algunes de les estructures més colossals de l’antiguitat.
Comparativa del crani allargat amb perfil de bust d’Akenatón.
A la regió del Càucas, les mòmies de Zana presenten cranis de dimensions extraordinàries, amb mandíbules grans i cavitats cranials inusuals. Descriure aquests cranis com “monumentals” sembla una forma encertada d’emmarcar la seva majestuositat. Aquestes mòmies, trobades a les muntanyes del Caucas, podrien pertànyer a una civilització desconeguda que, en el seu temps, va ser capaç de dominar tècniques de construcció de monuments impressionants, a l’igual que les estructures megalítiques que encara avui en dia desconcerten els científics.
Porta del Sol de Tiawanaku, Llac Titikaka, Bolivia.
Però les sorpreses no acaben aquí. A l’altre costat del món, a Mesoamèrica, la ciutat de Teotihuacan i altres zones com Tiwanaku també han revelat cranis allargats que no responen a les pràctiques de deformació cultural conegudes. Al contrari, aquests cranis presenten característiques anatòmiques naturals que suggereixen la presència d’un grup d’individus amb una morfologia excepcionalment diferent. La seva capacitat cranial superior i els trets distintius dels seus cranis suggereixen una connexió amb una classe d’elit, una classe que potser va jugar un paper clau en la creació de les increïbles piràmides i temples que es veuen a la regió.
Gornaya Shoria, Siberia. Megalits o formacions natural?
En altres indrets remots, com les pedreres de megalits de la Xina, o Gornaya Shoria a Sibèria, també s’han trobat estructures de dimensions colossals i mètodes de construcció que desafien la nostra comprensió de la tecnologia de l’època. A Sacsayhuamán, a Perú, la precisió de les pedres enormes que formen les muralles sembla impossible d’aconseguir sense una tècnica de construcció avançada, i els cranis allargats trobats en la regió podrien suggerir una classe que, per alguna raó, es va distingir dels altres i va estar implicada en la construcció d’aquestes imponents estructures.
Elongació cranial a Xina.
Una teoria fascinant suggereix que aquestes civilitzacions podrien haver estat obra d’una antiga raça de constructors, una classe amb capacitats físiques i mentals superiors, els cranis allargats de la qual podrien ser el reflex d’una modificació genètica natural que els va conferir característiques anatòmiques úniques. Aquests individus, amb les seves capacitats extraordinàries, podrien haver estat responsables de la construcció d’estructures com les piràmides de Giza, les muralles de Sacsayhuamán, els temples de Kailasa a l’Índia, o el Triliton de Baalbek, que encara avui en dia són una mostra de la grandesa de civilitzacions antigues que semblen haver posseït un coneixement que no podem ni imaginar.
Trilitó de Baalbek. Comparació amb els visitants del centre arqueòlogic. Megalits d’un pes estimat de 1.500 Tm.
Els cranis allargats i les estructures monumentals que aquests pobles van deixar darrere seu, amb totes les seves peculiaritats, continuen sent un misteri per als científics. La connexió entre aquestes alteracions genètiques i les imponents construccions que ens sorprenen cada dia és una qüestió fascinant però també profunda i misteriosa. Com a espècie, sembla que encara tenim molt per descobrir sobre les civilitzacions antigues que van construir aquestes meravelles i els individus excepcionals que van ser els seus creadors. Potser, entre aquestes ombres genètiques i les ombres de les pedres que es van erigir, es troba la clau d’un passat que encara no hem pogut comprendre completament.
Pedra de la dona Prenyada. D’unes 1000 tones.
Les Ombres d’una Civilització Perduda: La Gran Conspiració Megalítica
El silenci de la pedra guarda secrets més antics que la memòria humana. Mons passats, civilitzacions oblidades, i arquitectures impossibles s’alcen com fantasmes del passat, testimonis muts d’una tecnologia que escapa de les nostres mans i desafia els relats oficials de la història. Per què aquestes estructures no encaixen amb el que ens han ensenyat? Quina força impensable, quina tècnica secreta va aixecar aquests colossos de granit i basalt amb precisió de rellotgeria còsmica?
Des dels megàlits de Baalbek, on el Trilitó (o la pedra adormida la propera pedrera) sembla desafiar qualsevol capacitat tècnica humana, fins a les inexplicables cavernes de Barabar, excavades en la duresa de la muntanya amb un detall quirúrgic i un brillant acabat que emmiralla la nostra incapacitat d’entendre com obtingueren aquests resultats, hi ha una constant: una civilització desconeguda, amb un domini de la pedra i de la matèria que supera qualsevol explicació convencional.
Coves de Barabar amb acabat polit emmirallat interior, India
Les pedreres megalítiques de Yangshan a Xina, amb talls de roca gegantins que semblen fets amb eines que no deixen rastre, o la colossal estructura de Gornaya Shoria, a Sibèria, amb blocs de granit que semblen fets de plastilina abans de ser refredats en formes i mides impossibles, suggereixen una tècnica desconeguda, una tecnologia capaç de reblanir la pedra, modelar-la com si fos argila i solidificar-la de nou amb precisió mil·limètrica i composició poligonal perfectament encaixada.
Els enormes i inexplicables megàlits de la pedrera de Yangshan.
Els estudis independents suggereixen que les parets poligonals de Sacsayhuamán al Perú no són producte d’un treball de martell i escarpra, sinó del coneixement d’una ciència perduda que permetia moldejar el granit rosat fins a encaixar-lo amb altres blocs amb una perfecció orgànica, fusionant-se com si fossin d’una mateixa massa.
Però aquí és on comença el gran enigma: si aquestes tècniques existien en el passat, per què han desaparegut? Qui s’ha assegurat que mai les redescobrim?
Sacsayhuaman murada protectora del jaciment megalític; Un dipòsit de planta circular amb contraforts concèntrics omplert per vasos comunicants per un seguit de galeries subterrànies recentment descobertes als seu voltants.
L’Ombra de l’Smithsonian i la Manipulació del Passat
Quan investigadors independents intenten accedir a aquests megàlits, quan arqueòlegs alternatius pregunten pels cranis allargats de Paracas o per la sorprenent tecnologia del Temple de Kailasa a l’Índia, es troben amb un mur de silenci. Documents desapareguts. Excavacions abruptament interrompudes. Fòssils i estructures enterrades, classificades com “irrellevants” o “naturals” per acadèmics finançats per les mateixes institucions que dicten què és “acceptable” en la història.
L’Institut Smithsonian, que des de fa més d’un segle ha estat a càrrec de la custòdia i catalogació de descobriments arqueològics a Amèrica i més enllà, ha estat acusat en nombroses ocasions de fer desaparèixer evidències que podrien alterar dràsticament la versió oficial de la història humana.
Què se n’ha fet dels cranis gegants trobats als Estats Units durant el segle XIX? Per què les estructures megalítiques que desafien qualsevol explicació continuen sent ignorades o maliciosament ridiculitzades? I el més inquietant: per què hi ha indicis que moltes d’aquestes restes han estat deliberadament destruides, reubicades o ocultades?
Els investigadors que s’atreveixen a plantejar aquestes qüestions es troben amb un patró repetitiu: els documents oficials neguen qualsevol troballa extraordinària, les excavacions acaben amb les proves “desaparegudes”, i qualsevol intent de difondre aquesta informació és titllat de pseudociència.
Vimanas, ciutats flotants i màquines voladores, figuren al text mitològic Indú del Mahabhárata (c. III a. C.) juntament a armes de destrucció massiva al estil nuclear.
Els Secrets Perduts de la Civilització Ancestral
Si realment va existir una civilització global capaç de dominar la pedra amb una tecnologia desconeguda, què en queda d’ella? La resposta podria trobar-se en les llegendes d’arreu del món:
Els antics textos indis parlen dels Vimanas, ciutats flotants i màquines voladores dels déus.
Les tradicions andines expliquen que Tiahuanaco va ser construïda en una sola nit per gegants amb un coneixement superior.
Les cròniques sumèries esmenten una època en què els déus convivien amb els homes i aixecaven temples i ciutats amb tecnologies que van desaparèixer amb ells.
És possible que els últims vestigis d’aquesta civilització perduda fossin una classe dirigent amb característiques físiques diferents, aquells amb els famosos cranis allargats, la ment superior i el coneixement dels antics constructors. Potser van ser els últims descendents d’aquesta elit desconeguda que es va perdre en el temps, i les piràmides, els megàlits i les estructures impossibles són els seus últims testaments en pedra.
Els blocs de granit rosat, deformats com si haguessin estat líquids abans de refredar-se en posició, indiquen que coneixien la manipulació de materials a una escala que la nostra tecnologia encara no pot replicar. Els talls impossibles de pedres gegants, perfectament llisos, insinuen l’ús d’ones de so, calor intensa o algun tipus d’energia capaç de modelar la matèria.
Però algú no vol que recordem aquest coneixement.
El secret de la civilització perduda no només radica en la seva arquitectura, sinó en el que ens podria ensenyar sobre energia, materials i tecnologia avançada. I aquí rau el perill: si aquestes tècniques sortissin a la llum, trencarien el monopoli del coneixement i del poder actual.
Els grans blocs de pedra parlen, però nosaltres no els escoltem. Els arxius desapareixen, les proves s’amaguen i la veritat es dissol en el corrent de la història oficial. Potser, només potser, ens trobem a les portes de recuperar la clau d’un saber que va desafiar la naturalesa i que el poder modern no vol que recordem.
La pregunta no és si aquesta civilització va existir. La pregunta és: què temen tant que puguem descobrir?
Estudi Científic sobre els Cranis Allargats: Deformació Cultural vs. Modificació Genètica Natural
Introducció:
Els cranis allargats trobats en diverses parts del món han provocat un intens debat sobre quines poden ser les causes d’aquestes modificacions. Les dues explicacions més comunes són: (1) les deformacions culturals, que resulten de pràctiques intencionades de les antigues societats per modificar la forma del crani mitjançant pressió durant el creixement, i (2) les modificacions anatòmiques naturals, que podrien indicar canvis genètics. És possible que aquestes dues causes coexisteixin en les mateixes àrees geogràfiques, on, per exemple, una cultura podria imitar les pràctiques d’una altra considerada de més prestigi o culturalment superior, donant lloc a la combinació de cranis modificats de manera artificial i altres amb alteracions genètiques naturals.
Aquest estudi aborda les troballes de cranis allargats arreu del món, diferenciant entre aquells que mostren evidències de deformació artificial i aquells que presenten característiques anatòmiques úniques, suggerint una possible modificació genètica natural. En alguns casos, és possible que aquests dos fenòmens (deformació artificial i variacions genètiques) coexisteixin dins del mateix territori. Aquesta diferenciació és crucial per evitar confusions i establir una comprensió més clara de les causes de les alteracions cranials.
1. Cranis Allargats per Deformació Cultural (Deformació Artificial)
Aquests cranis mostren un allargament de la forma del crani que és conseqüència de pràctiques culturals que pretenien modificar la forma del cap durant els primers anys de vida. Aquestes pràctiques eren realitzades de manera controlada i programada, utilitzant dispositius externs per aplicar pressió al crani mentre aquest encara estava en desenvolupament.
Exemples de Deformació Cranial Cultural:
Cultura Paracas (Perú):
Alguns cranis trobats a la cultura Paracas són un dels exemples més coneguts de deformació cranial artificial. En aquest cas, es va practicar l’allargament dels caps de nens a través de fustes o altres materials que generaven una pressió contínua sobre el crani, modelant-lo fins a aconseguir una forma allargada. Aquesta pràctica era comuna en certs sectors de la societat Paracas, possiblement com a símbol de prestigi o diferenciació social. No obstant això, en aquests casos i no altres que veurem seguidament, tot i la forma allargada d’aquests cranis, no hi ha proves concloents que suggerissin una modificació genètica inherent.
Cultura Maya (Mèxic i Guatemala):
Les civilitzacions maies també practicaven la deformació cranial, en què els nens rebien tractament per modificar la forma del crani durant els primers anys de vida. Els cranis trobats en llocs com Uxmal mostren una lleugera elongació, però no presenten altres canvis estructurals anatòmics, com l’absència de sutures o una capacitat cranial superior (González, 2006).
Cultura Nasa (Colòmbia):
La cultura Nasa a San Agustín (Colòmbia) també va mostrar una pràctica d’allargament cranial artificial. Aquests cranis, encara que al·ludeixen a una pràctica cultural d’allargament, no mostren canvis internament significatius en l’estructura del crani ni en les sutures cranials. Aquestes deformacions es feien per obtenir un efecte estètic o per marcar una classe social o status especial (López et al., 2011).
Cultura Huns (Àsia Central):
Els Huns, al segle IV i V d.C., utilitzaven tècniques de deformació cranial que consistien a modificar la forma del crani a través de fustes i altres materials. Els cranis allargats trobats en les tombes huns són un exemple típic de deformació cultural, sense evidència d’altres modificacions anatòmiques (Tcherevko et al., 2015).
Cultura Mesopotàmica (Mesopotàmia, Orient Mitjà):
A l’antic Sumer i altres regions d’Orient Mitjà, es documenta la pràctica de la deformació cranial per distingir els membres de l’elit. Tot i que aquests cranis no tenen un volum major, alguns presenten una lleugera elongació que es pot atribuir a pràctiques culturals (Bahrani, 2003).
Antics Egipcis (Egipte):
A l’antic Egipte, la deformació cranial era una pràctica estètica utilitzada per igualar-se a l’elit, en la qual es realitzaven manipulacions cranials per diferenciar-se d’altres classes socials. Tanmateix, en el cas de les restes de certs faraons, com Akenatón, han sorgit especulacions a partir de les seves representacions artístiques (que podrien reflectir ja bé modificacions genètiques cranials o malalties). D’altra banda, la seva cort, sacerdots i altres membres importants de la societat presenten cranis que podrien haver estat modificats genèticament. Això ha donat lloc a la teoria sobre l’existència d’una «raça» o «grup d’elit» amb característiques cranials distintives que podrien suggerir alteracions genètiques naturals (Hartwig, 2001).
S’han trobat altres cranis a Egipte que alguns estudiosos consideren que presenten característiques anatòmiques que no s’ajusten a les alteracions causades per deformacions artificials. Especulant-se que aquestes estructures podrien ser el resultat d’alteracions genètiques naturals. Això implicaria que podria haver existit una població amb característiques cranials especials, no causades per deformació artificial, sinó per una variant genètica que produïa un allargament cranial de manera natural.
2. Cranis Allargats amb Característiques Anatòmiques Úniques (Modificació Genètica Potencial)
D’altra banda, alguns cranis allargats presenten característiques anatòmiques que podrien suggerir una modificació genètica natural. Aquests cranis mostren un augment significatiu en la capacitat cranial i estructures que no corresponen a les alteracions típiques causades per deformacions culturals. Aquestes variacions podrien ser resultat d’una modificació genètica natural, en lloc d’una pràctica cultural.
2.1 Exemples de Cranis amb Característiques Anatòmiques Úniques
A diferència de les deformacions culturals, alguns cranis allargats presenten característiques anatòmiques que suggereixen una possible alteració genètica natural. Aquests cranis sovint mostren un volum cranial superior al dels humans moderns, així com una organització peculiar de les sutures cranials.
Cultura Paracas (Perú):
Els cranis trobats a Paracas mostren una notable capacitat cranial superior (fins a 2.500 cm³, en comparació amb la mitjana humana actual de 1.400 cm³), així com sutures cranials úniques, com la manca de la sutura sagital, característica típica dels humans moderns (Verano, 2001). Aquestes alteracions no poden ser explicades només per deformació artificial, ja que no tots els cranis paracas presenten evidències de manipulació cultural. Aquestes alteracions poden suggerir una variació genètica natural, amb una morfologia que no és coherent amb les deformacions artificials observades en altres cultures.
Cova de Lovelock (Nevada, EUA):
Els cranis trobats a la cova de Lovelock han estat associats amb les llegendes locals de la tribu Paiute, que parlen de «Si-Te-Cah», una raça gegantina d’humans de més de 3 metres d’alçada. Els cranis trobats a la cova de Lovelock presentaven una capacitat cranial notablement més gran que els humans moderns, així com sutures inusuals que no corresponen a les deformacions culturals típiques. No obstant això, l’estudi científic sobre aquests cranis és limitat i molts d’ells han estat desapareguts o ocultats per motius desconeguts (Mayer, 1992).
Cultura Nasa (Colòmbia):
Els cranis de la cultura Nasa que es troben a San Agustín (Colòmbia) també mostren un volum cranial més gran que els humans normals. Aquest augment en la capacitat cranial, juntament amb sutures cranials úniques, podria indicar una modificació genètica natural, tot i que el patró de deformació no és tan marcat com en altres cultures.
Cultura de Tiwanaku (Bolívia):
Els cranis de Tiwanaku, que es troben a la regió andina de Bolívia, mostren una capacitat cranial notablement gran i una morfologia que difereix de les formes tradicionals dels humans moderns. Aquests cranis no presenten les marques típiques de manipulació externa i podrien suggerir una alteració genètica natural en aquesta civilització (Goldman, 2015).
Cranis de la Cultura Vinca (Sèrbia):
Els cranis de la cultura Vinca, una antiga cultura europea situada a la regió dels Balcans, datats del 5.000 a.C., mostren cranis allargats i una organització peculiar de les sutures. Aquestes troballes no poden ser explicades per deformació artificial, ja que les modificacions anatòmiques no són coherents amb pràctiques culturals documentades a la regió. Aquests cranis també podrien suggerir una variació genètica natural que genera aquest tipus de morfologia (Bell, 2017).
Mòmies de Zana (Càucas, Rússia):
Les mòmies de Zana, trobades a la regió del Càucas, a Rússia, i que han cridat l’atenció per les seves característiques anatòmiques extraordinàries. Les mòmies, descobertes en les dècades de 1850 i 1860, presenten cranis amb dimensions molt més grans que les del cos humà modern, a més d’altres alteracions anatòmiques poc comunes, com una mandíbula més robusta i una capacitat cranial superior a la mitjana humana coneguda (Sokolov, 1998).
La morfologia d’aquests cranis suggereix que les persones en qüestió podrien haver estat una població amb alteracions genètiques no documentades en humans moderns. A més, les restes fossils d’aquestes mòmies presenten una sèrie de característiques que no es poden explicar fàcilment per la deformació cranial artificial coneguda, el que ha portat alguns investigadors a plantejar la possibilitat d’una població amb una variació genètica natural que podria explicar aquestes característiques anatòmiques úniques. No obstant això, la seva veritable identitat i origen segueixen sent un misteri, i molts dels seus detalls continuen sent objecte d’especulacions i controvèrsia (Moshkin, 2010).
Els cranis trobats en aquesta regió són notablement més grans, amb una capacitat cranial que supera els 1.800 cm³, el que suggereix una morfologia excepcionalment desenvolupada en termes de capacitat cerebral. Aquests individus també presenten una mandíbula més prominente i unes arcades dentals més grans, el que reforça la idea d’una adaptació o modificació genètica que no coincideix amb els patrons habituals de deformació cultural coneguts. Alguns autors han suggerit que aquesta anomalia podria estar relacionada amb una població «primitiva» desconeguda que ha estat alterada per l’evolució genètica aïllada o potser fins i tot per l’efecte de la hibridació amb altres espècies (e.g., H. erectus o altres formes humans prehistòriques) (Mayer, 2003).
3. Diferenciació entre Deformació Cultural i Modificació Genètica
És important reconèixer que, en algunes cultures, com la Paracas i la Nasa, els cranis allargats podrien ser un resultat de dues dinàmiques simultànies: la deformació cultural i les possibles alteracions anatòmiques naturals. Aquesta diferenciació s’observa a través de les següents característiques:
Deformació Cultural (Artificial): La deformació cranial artificial és una pràctica documentada a moltes cultures antigues, especialment com a símbol de distinció social, identitat o estatus. Tanmateix, la deformació cranial artificial no és responsable de diferències morfològiques úniques, i les modificacions son resultat de:
Canvi extern en la forma del crani a través de pressió mecànica externa.
Sutures cranials normals (presenten les estructures típiques dels humans moderns).
No hi ha augment significatiu del volum cranial.
Modificació Genètica (Natural): Alguns estudiosos apunten que les diferències observades en els cranis de Paracas podrien ser causades per factors genètics, possiblement vinculats a un grup humà antic o a una migració de persones desconegudes que podrien haver arribat a la regió fa milers d’anys. Les alteracions anatòmiques podrien ser indicatives d’una possible modificació genètica o d’una subpoblació humana amb característiques distintes, com ara:
Augment notable del volum cranial, superant els estàndards humans normals.
Sutures cranials atípiques o absència de sutures típiques.
Alteracions morfològiques internes, com la forma del crani, que no són coherents amb les deformacions artificials observades en altres cultures.
Dimensions Òssies Diferents: A més de la mida densitat i el pes, els cranis allargats de Paracas també presenten variacions significatives en altres parts de l’estructura òssia. Les cavitats orbitals, per exemple, són significativament més grans que les dels cranis contemporanis, i la mandíbula és més gran i gruixuda.
Relació entre els cranis allargats i les estructures monumentals:
Moltes cultures antigues han creat estructures monumentals, com les piràmides d’Egipte, els temples de Mesoamèrica, o els cercles de pedra de Stonehenge. En alguns casos, aquestes estructures s’han associat a civilitzacions amb profundes coneixements matemàtics, astronòmics i arquitectònics, i fins i tot en certs contextos alternatius, s’ha suggerit que aquestes estructures podrien ser el resultat d’una «civilització avançada» que no era simplement humana, sinó que podria estar vinculada a éssers amb característiques biològiques inusuals, com els cranis allargats.
Algunes teories especulatives argumenten que les persones amb cranis allargats podrien haver estat els líders d’aquestes societats avançades o una classe social superior amb coneixements secrets que els van permetre dirigir la construcció d’aquestes obres enormes. Tanmateix, no hi ha proves científiques sòlides que demostrin una connexió directa entre els cranis allargats i les estructures monumentals. És més probable que les estructures espectaculars fossin creades per les civilitzacions humanes en general, utilitzant el coneixement i les tècniques disponibles en aquell moment.
Conclusió
Els cranis allargats trobats arreu del món poden ser explicats a través de dues causes possibles: la deformació artificial i les modificacions anatòmiques naturals. En alguns casos, com en la cultura Paracas, la Nasa i l’Egipcia, podrien coexisitir ambdós fenòmens dins el mateix territori. Els cranis amb característiques anatòmiques úniques, com els trobats a Paracas, Lovelock (poc documentat) o Tiwanaku, suggereixen la possibilitat de variacions genètiques no documentades en les poblacions humanes conegudes. És necessari un enfocament científic rigorós per continuar investigant aquestes troballes i establir una comprensió més clara de les causes subjacents a aquestes alteracions cranials.
Bibliografia:
Bahrani, Z. (2003). The Visual Culture of Ancient Egypt. Cambridge University Press.
Bell, S. (2017). The Vinca Culture: An Enigmatic Civilization of Prehistoric Europe. Journal of Prehistoric Research, 45(2), 125-134.
Darnell, J. (2004). The Art of Ancient Egypt. Oxford University Press.
González, A. (2006). Mayan Practices of Skull Modification. University of Mexico Press.
Hartwig, H. (2001). Royal Dynasties and Genetics in Ancient Egypt. University of Oxford.
Henshilwood, C. (2009). Paracas and the Cultural Practices of Ancient Peru. Journal of South American Archaeology, 28(1), 51-63.
López, E., et al. (2011). Nasa Culture and Skull Modifications. Journal of Colombian Archaeology, 35(2), 77-89.
Mayer, A. (1992). The Lovelock Cave and Its Secrets. Nevada Archaeological Journal, 56(4), 300-305.
Papageorgiou, J. (2007). New Insights into Ancient Egyptian Cranial Deformities. Egyptian Archaeology Review, 22(3), 12-18.
Verano, J. (2001). Cranial Modification in Paracas Culture. Peruvian Studies Journal, 36(2), 122-135.
Zapata, M., et al. (2013). The Cranial Characteristics of the Nasa People. Colombian Journal of Anthropology, 48(1), 34-42.
López, P., et al. (2012). The elongated skulls of Paracas: An unexplained phenomenon. Archaeological Journal, 36(2), 185-202.
Stover, J., & Fernandez, M. (2015). The Mystery of the Paracas Skulls. Journal of Ancient Civilizations, 42(1), 77-95.
Santos, V. (2014). Deformation or Genetic Mutations? The Enigma of the Elongated Skulls. World Archaeology Review, 24(4), 191-208.
Barker, T. (2016). Ancient Giants: The Mysteries of Elongated Skulls. Megalithic Studies Press.
Evans, M., & Douglas, R. (2017). Megalithic Structures and Their Builders: Connecting the Dots. Archaeology of Ancient Civilizations, 39(2), 253-276.
Becker, H. (2020). Elongated Skulls and Megalithic Civilization: Unraveling the Connection. Journal of Ancient History and Mythology, 16(1), 102-118.
El próximo jueves 20 de marzo, a las 19:00 horas, la Sala Capitular del Centro de Historia y Cultura Militar de Baleares acogerá la presentación del libro Corsarios ibicencos en Gibraltar, de José M. Prats Marí. La obra analiza el papel de los marinos ibicencos en el conflicto por Gibraltar durante el siglo XVIII y su participación en los intentos de la Corona española por recuperar este estratégico enclave.
Palma, 17 de marzo de 2025 – La historia de los corsarios ibicencos en el asedio de Gibraltar es un episodio poco explorado de la historia naval española. Durante el siglo XVIII, la fortaleza británica se convirtió en un bastión difícil de recuperar para la monarquía española, que recurrió a diversas estrategias para debilitar su dominio. Entre ellas, destacó la participación de corsarios ibicencos, marinos que, al mando de sus propios buques o integrados en la Real Armada, contribuyeron a los bloqueos y enfrentamientos marítimos en torno a La Roca.
La presentación del libro Corsarios ibicencos en Gibraltar se celebrará el jueves 20 de marzo en el Centro de Historia y Cultura Militar de Baleares. Su autor, José M. Prats Marí, expone en esta obra el papel de estos marinos en el conflicto, enmarcado en el contexto de la guerra de independencia de Estados Unidos. El intento de recuperación de Gibraltar por parte de España coincidió con este enfrentamiento, en el que la Corona española y Francia se aliaron contra Inglaterra, apoyando a los revolucionarios americanos en un intento de debilitar la hegemonía británica.
El libro también aborda el impacto que tuvo la guerra corsaria en el comercio marítimo de la época, con Gibraltar y Menorca convertidos en refugios para piratas y corsarios de distintas nacionalidades que operaban en el Mediterráneo. A través de documentos históricos, Prats Marí rescata los nombres de algunos de estos marinos ibicencos y su participación en las operaciones militares y comerciales de aquel período.
La presentación en la Sala Capitular del Centro de Historia y Cultura Militar de Baleares será una oportunidad para conocer más sobre este episodio de la historia balear y su relevancia en el contexto internacional del siglo XVIII.
