Nota introductòria: Els personatges d’aquest relat són el resultat de les figuracions entrecreuades inspirades en fets històrics.

En un Mallorca dels anys 40, amagada darrere el verd dels seus camps i les seves finques de luxe, es lliurava una batalla silenciosa i carregada d’intrigues. Els protagonistes eren dos dels homes més poderosos de l’illa: Joan Nifranch Orlandis, un banquer implacable, i el seu rival, Miquel Marchena Palmer, també banquer i propietari d’extenses terres que l’hi anava rera dels talons. Tot i la seva influència política i econòmica, tots dos compartien una obsessió: les runes romanes que s’amagaven sota les seves finques. No eren simples pedres antigues, sinó claus per comprendre el poder d’un passat que, en les seves mans, es convertiria en una arma en la pugna pel control hegemònic de l’illa.

Recinte quadrat de 3x3 Actus sota els jardins i Palau d'Aiamans, pot ser ampliat fins l'esglesia per formar un rectangle de 3x4 Actus. Actualment a debat de reforma del seu anivellat. Per suposat que l'idea sera rebutjada pel poder financer de Nifranch.

Recinte rectangular sota la possessió de Marchena Palmer a Sta. Ponça molt aprop del jaciment de la vila romana de Sa Mesquida

La finca de Nifranch Orlandis a Lloseta (etimològicament provinent de Laus –llatí; «alabança»- i Eta –hebreu; «castell-fortalesa»-), Aiamans, era un laberint de jardins frondosos i plens de misteris. Sota les ombres d’aquells arbres antics, segons els investigadors que treballaven per ell, s’amagaven les restes d’un antic campament romà. Les dimensions perfectament calculades de la finca, la geometria quadrangular de 3 x 3 Actus (106,56 metres de costat), amb la possibilitat d’haver estat ampliat fins a 3,5 Actus (uns 124,32 metres) i l’orientació segons els patrons de l’arquitectura i organització del territori romà, no eren casuals. Nifranch havia manipulat arqueòlegs locals i historiadors, fent-los callar i fer creure als residents que aquells fragments que trobaven no eren més que simples restes d’un passat perdut del temps dels moros. Els va seduir amb diners i prestigi, de manera que no només investiguessin a favor seu, sinó que també mantinguessin allunyats als seus rivals y a la resta de població local.

A la finca de Marchena Palmer, a Santa Ponça, les coses no eren gaire diferents. Els terrenys que envoltaven la seva propietat, a prop del golf i de la badia, suggerien alguna cosa més que una vila romana coneguda com Sa Mesquida. En la ment de Marchena, i després en les anotacions dels seus arqueòlegs a sou, s’hi estenia un port antic, romà o fins i tot pot ser d’origen grec, que es creia que era una antiga base comercial, clau pel domini del Mediterrani. Els terrenys, marcats per les traces d’una antiga centuriació romana, havien estat estudiats a fons i revelaven l’existència d’un antic campament militar romà molt proper al jaciment arqueològic de Sa Mesquida, una fortificació destinada a protegir les vies de comunicació terrestres i marítima que connectaven els territoris mallorquins amb els continentals.

Tot i les aparents diferències, els dos banquers compartien una estratègia comuna: utilitzaven l’arqueologia no com una eina pel coneixement, sinó com una arma de poder, control i manipulació de l’historia en benefici de la protecció de les millors finques de Mallorca que sigil·losament passaren a les seves mans a molt bon preu, i que Marchena convertiria en una futura zona turística de primer ordre.

Començaren a competir per atreure als mateixos investigadors. Entre aquests, hi havia un tal Jaume Cabot, rector de l’església d’Orient, un petit llogaret de la Serra de Tramuntana, un etimòleg capaç de reescriure la història de Mallorca a partir de les arrels dels seus noms. Cabot, qui en un temps havia treballat per Nifranch interpretant l’origen de topònims com «Aiamans» (dues paraules llatines: Diana -deessa de la caça- i Manes -déus dels difunts-, unides, donarien Dia-Man o Diaman, que en l’època de Jaume I es transformaria en Aiamans), i la localització de la vertadera localització de la Palma romana sota la finca de s’Avall del municipi de Ses Salines, aviat fou temptat per Marchena amb una oferta que no podia rebutjar: diners per investigar, prestigi i accés a documents antics que el portessin a descobrir nous secrets sobre la història de l’illa.

La localització de la vertadera Palma romana a s'Avall de Nifranch

Mentre els dos financers anaven ampliant les seves propietats, més excavacions secretes s’obrien. Silenciats sota les cases de camp a Santa Ponça, en terrenys aparentment ordinaris, s’hi descobrien mosaics romans, monedes de bronze, ossos humans que apuntaven a rituals desconeguts. A Lloseta, segons les notes antigues del vicari Botellas, que el 1730 havia documentat una sèrie de troballes a la Costa del Morull, on s’hi havia trobat un dipòsit de calç i rajola amb 15 o 16 fletxes d’estany d’origen romà, mentre als afores del municipi, a les terres de Son Pelai, segons Cabot es trobaren també un estilitzat cap de cérvol de bronze i tintinnàbula; petites campanes utilitzades en rituals funeraris romans, «Corpus Inscriptionum Latinarum» (CIL) . Però mentre Nifranch convertia aquestes troballes en part de la seva història personal, vinculant-les a un passat gloriós, Marchena ho feia d’una manera més subtil, fent veure que només li interessaven les terres per qüestions agràries mentre en breu els convertiria en terrenys d’especulació turística.

Ambdós utilitzaven les antiguitats per atraure col·leccionistes internacionals, traient uns substanciosos beneficis, i al mateix temps ocultaven als mallorquins la seva pròpia història, que seria degudament distorsionada pels seus investigadors a sou.

El duel entre ambdós homes es va anar intensificant, amb espolis silenciosos a les excavacions de l’altre, falsificacions de documents històrics i una guerra de poder en la qual el passat es convertia en el camp de batalla, per emmascarar la seva pugna financera.

Finalment, el destí de les runes romanes de Mallorca no es decidiria per la seva veritable importància arqueològica, sinó pel capritx i la cobdícia de dos homes decidits a reescriure la història en benefici propi.

Corol.lari

Aquesta història fictícia, però que podria ser real, il·lustra una Mallorca on la riquesa arqueològica i la història són segrestades pel poder econòmic i la influència. Tant Joan Nifranch Orlandis com Miquel Marchena Palmer representen dos dels grans magnats de l’illa, obsessionats amb el control de les terres més importants, però també amb el control del passat, pel seu benefici financer particular.

En aquest escenari, els descobriments arqueològics esdevenen part d’un joc de poder, on els límits entre el coneixement i l’interès personal es difuminen en una lluita de poder financer, avui sembla decantat a favor de Joan Nifranch Orlandis.

Els llocs com Aiamans, la vertadera Palma i Santa Ponça, amb els seus vestigis romans, demostren la riquesa del patrimoni mallorquí, que, tot i les intrigues dels poderosos, segueix parlant-nos d’un passat que es resisteix a ser manipulat i sistemàticament ocultat a la societat mallorquina.

Secrets del Passat: Cristòfol Colom, la connexió omesa entre Amèrica i Occident